Fa trenta anys que tens vint anys

Fa trenta anys que tens vint anys, trenta anys i encara tens força, i no tens l'ànima morta, i et sents bullir la sang.
Fa trenta anys que tens vint anys, i el cor encara se t'embala, per un moment d'estimar, o en veure un infant plorar...
Vols cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia. Vols plorar amb aquells que es troben tots sols i sense cap amor van passant pel món.
Vols alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que viuen dempeus, i que dempeus moren. Vols i vols i vols cantar avui que encara tens veu. Qui sap si podràs demà.
Sempre havia demanat als reis un germà gran però mai me’l portaven, potser és que era dolent. Així és que vaig decidir ser millor persona, però tampoc.
Quan ja havia perdut l’esperança i la fe en els reis mags vaig trobar el germà que buscava de la ma d’una amistat sincera. I això em va servir per dues coses: per deixar de creure en els reis definitivament i per creure encara més en l’amistat, què, al final, és l’única que ens pot fer complir els somnis.
I avui que fa trenta anys que tens vint anys, avui que encara tens força, que la teva anima és viva i que la sang et bull, avui que el cor se t’embala per estimar o en veure un infant plorar, avui que cantes a l’amor i plores pels que passen pel món sense amor, avui que cantes pels qui han nascut, pels qui viuen i moren dempeus, avui que vols continuar cantant, et bull agrair que, com a bon germà gran, m’hagis ensenyat a ser millor persona, que m’hagis obert els braços de la teva família i que m’hagis mostrat que és l’amistat l’única que ens pot fer complir els somnis.