Inaugurat

Dos d’agost. Diu el periodista que “Sant Perico”. S’inaugura l’estadi i tot son emocions. No he anat. No sóc soci. No em toca. És la festa dels socis, dels de sempre i dels que mai han deixat de ser-ho. Jo ho vaig deixar.
Els nervis han durat tot el dia, tot el cap setmana esperant el moment. Els colors d’un sentiment que ja tenen on gaudir, que ja tenen on tornar a gaudir. És un dia gran i penso en l’amic, en el germà que si jo estic nerviós ell deu estar excitat. Diu que estarà allà des de primera hora, des que comenci. Ell si que hi serà des de primera hora. La televisió pública no. Perquè?, s’estimen més retransmetre i repetir un partit amistós de l’altre equip de la ciutat. És la política de l’entesa: tot per la majoria, menyspreu per la minoria, però com a la resta del país, la minoria perica i la minoria camperola representem el veritable sentiment del país, del poble. Som la tradició, som el sentiment.
Cerimònia sòbria i senzilla amb una colla de castellers. Una colla creada per a l’ocasió i diuen que integren pericos de debò, pericos de sentiment que s’han ajuntat per retre homenatge al seu club. És igual d’on vinguin i és igual d’on siguin. Allà i són, aixecant un castell, el castell de la il·lusió.
I un grup d’aficionats, voluntaris, dibuixen figures al camp. Dibuixen l’escut i dibuixen un cor, un cor blanc i blau. Sense més, sense símbols, sense banderes perquè és la festa perica, i el sentiment perico no entén de política ni de banderes ni de símbols ni de religions. Tant és que siguis de centre, d’esquerra o d’on vulguis. Pots ser nacionalista, independentista o pots ser ros, castany o calb. Blanc o negre, gros o prim. Pots ser catòlic, budista o musulmà. És igual, el nostre escut no entén de símbols ni de banderes i el nostre escut és només blanc i blau, sense més. Un sentiment. No ens cal representar cap país ni cap ciutat ni ens cal cap bandera que no sigui blanc i blava. No ens calen polítics ni cantants. Només som gent, gent unida per un sentiment i per uns colors.
A la llotja hi ha polítics, polítics forçats a estar que potser no hi voldrien estar. Però s’acosten eleccions i la televisió està allà. Avui ni hi ha xiulets ni tan sols per a ells. Avui tot són aplaudiments.
La televisió pública també hi és. El desplegament justet per cobrir l’esdeveniment. Millor reservar els recursos, total, som una minoria. Tampoc ens cal més, i amb poc ja estem agraïts.
El partit comença i per fi tenim casa. És com comprar-se una casa, anar moblant-la i pintant-la i, per fi, fer el primer dinar, el primer sopar i el primer polvet. Jo hi som a casa. I el partit s’acaba. Un partit com tants d’altres a la nostra història. Fins i tot amb gol legal anul·lat, com tots, com sempre. Patir i guanyar i cridar, i saltar. Només ha faltat la pluja. Ja fa temps que no plou quan juguem a casa. Quan jo hi ha anava quasi sempre plovia. Eren altres temps. Ara ja no plou ni quan juguem a casa.
I una imatge emotiva per a mi. El molt honorable també hi és al camp. Ell que malgrat no compartir el nostre sentiment sempre l’ha respectat i ens ha ajudat. Ell, que va apostar perquè al final poguéssim tenir casa també hi era. Felicitats i gràcies, president.
Amb el partit acabat, s’apaguen els llums i esclaten els focs d’artifici. Van ser macos però segurament des del camp van ser millors, i des dels voltants del camp encara més. Des d’allà on la televisió pública no ha posat cap camera segur que han estat emotius.
I tot ha acabat. Ja tenim casa, casa pròpia i ara només toca guanyar. Guanyar i patir, perquè sense patiment el sentiment és perd, i no podem perdre aquest sentiment que ens ha portat fins aquí, units i amb il·lusió i empenta.
No som més que un sentiment. No entenem de banderes ni de símbols. No som de dretes ni d’esquerres. No som blancs ni som negres. Només som blanc i blaus, només som pericos.