Setze anys

Mil nou-cents noranta-set, tot s’acaba. Era inevitable o potser evitable, és igual, va passar. Mala gestió, mala fe, mala llet. Mala sort, en fi.
Setze anys d’una vida que van passar allà, setze anys d’agradables sensacions, setze anys de disgustos i alegries, setze anys de compartir amb gent desconeguda però molt propera un munt de sentiments.
Recordo la primera vegada, la primera vegada mai no s’oblida. Vaig entrar en aquella casa tímidament i sense saber on posar-me. Vaig arribar d’hora, molt d’hora i vaig començar a sentir aquelles sensacions que mai he oblidat. L’olor de la gespa, el remor de la gent que poc a poc omplia aquella casa. Em va semblar gran, molt gran i vaig sentir por de tota aquella gent. Jo anava sol, tenia no encara catorze anys i tot allò em va superar, però va durar un instant, fins que aquells jugadors que idolatrava van saltar al camp i van començar a jugar. No recordo el marcador, no recordo el rival, no recordo cap jugada espectacular. En aquella casa poques jugades eren espectaculars però totes eren especials.
Era el primer dia de molts més que durant setze anys ocuparien les tardes de diumenge, algun dissabte i pocs dimecres. Recordo especialment els dimecres. Dimecres de solitud, la casa buida, el rival desconegut però la mateixa olor a gespa. Van venir altres dimecres d’alegria, d’estretors a casa, de grans gols i resultats fantàstics. Eren dimecres d’història que vaig poder viure i conviure amb molta gent.
Els anys passaven i les primeres impressions ja es dirigien al que passava al mig de la casa, al saló, el saló dels somnis i dels herois. I els primers herois saltaven al camp i ens feien cridar i ens feien caure les llàgrimes. Records d’un porter estrany, un porter vingut de fora amb un aspecte poc esportiu però que va donar espectacle. I quan va marxar ell va venir un altre. Venia també de fora, era negre i va ser part de la història d’aquella casa, d’aquella casa i de tots els que el veiem. Primer tímid, molt tímid, després un líder. Una estrella en una petita casa. Però al poc va venir una altre estrella. Aquesta rossa, vinguda del nord i molt més tímida i molt més líder. Recordo el seu primer partit. Algú a la grada va fer servir un xiulet i ell va agafar la pilota amb la ma pensant que va ser l’àrbitre. Els nervis. No va passar res, només els nervis. I després molts gols de falta i gols de jugada. Espectacle, per fi espectacle i per fi en aquella casa es veien jugades especials i jugades espectaculars. Potser mai més hi hagi ningú com ell, ni que estigui pelat. Més records, records de davanters que només sortien per fer gol. Davanter passota que només jugava per ell però que feia gols. Va marcar un gol de córner. Potser l’únic que he vist en directe, si més no l’únic que recordo.
El temps passava i jo ja tenia cadira pròpia en aquella casa, cadira pròpia i sobre el camp jugadors de la meva edat. Jo podria ser un d’ells. Un somni, juga en aquell camp i fer un gol antològic. Potser en una altre vida i en una altra casa. Més davanters, més gols i noves decepcions. L’equip a segona i partits a segona, partits avorrits, sense emoció, sense jugades especials i molt menys espectaculars. Partits d’emocions fortes i tornada a primera. Partits de promoció. Alguns sortien bé, altres no. Entrenadors de tot tipus, entrenadors xulescos, entrenadors modestos. Cap d’ells en el record pel seu espectacle, potser un, potser l’últim. I entre mig, més jugadors en el record, més jugades especials i espectaculars però mai cap com les del noi ros. Més jugadors, més herois i un coet que mata un nen. Aquell dia va morir un nen però per a molts era un signe evident de la decadència. La decadència d’una família i la decadència d’una casa que tots sabíem tard o d’hora acabaria derrotada.
I la sort, la mala sort d’una mala nit en que un accident de cotxe s’endugué la gran esperança de ser grans. Algú que s’estimava aquella casa com ningú se’n va anar i amb ell les poques esperances de quedar-nos a casa. Els grans jugadors del millor moment va començar a marxar a altres cases. El dolor de veure aquells joves que estaven fen història, el dolor de veure’ls marxar i amb ells més coses marxaven.
I casa nostra va caure. No va ser una caiguda digne, va ser trist, molt trist. Un darrer partit, una victòria i tothom sobre el camp arrencant gespa, porteries i tot allò que pogués recordar aquella casa. Uns dies després, unes càrregues explosives, unes càmeres instal·lades aquí i allà i casa nostra queia a terra, i amb ella els records, records de setze anys, els meus, però records de molts més anys de molta gent que com jo plorava per allò que era inevitable perquè ens havíem de vendre la casa per continuar vivint. I aquelles càmeres instal·lades aquí a allà per clavar en les nostres retines aquell moment tràgic. La mort hauria de ser en silenci i en soledat per ser més digne. Però la mort de casa nostra va ser tot menys digne, fins i tot fan fallar les càrregues explosives i casa nostra es va resistir a caure del tot, el destí va fer que abans de morir s’agenollés. Potser es resistia a caure.
I d’allà vam marxar de rellogats a una casa molt gran, molt luxosa però poc càlida. Era una casa de ric per a gent modesta. Va ser dur, molt dur. I mentre ens acostumàvem a la nova casa, casa on no vaig voler anar mai més que una vegada, cada vegada que passava pel que havia estar casa meva durant setze anys, una llàgrima queia.
Diuen alguns que mentre hem estat de rellogats hem viscut els millors moments, no ho penso, els millors moments són els que pots compartir amb els teus i en aquella casa rellogada era difícil compartir, perquè era una casa molt gran i molt luxosa però poc càlida i poc donada a compartir alegries, malgrat les alegries, malgrat els títols i malgrat les celebracions.
I ja han passat dotze anys i ja tornem a tenir casa pròpia on fer jugades especials i espectaculars, casa pròpia on passar molts diumenges, algun dissabte i pocs dimecres. Una casa on emocionar-se, on fer nous amics i on sentir l’olor de la gespa. Els temps d’arribar d’hora a casa i sentir l’olor de la gespa acabada de regar, el temps de veure com poc a poc es va omplir la casa de gent amb la que compartir sentiments. El temps de sentir-me còmode, de sentir-me recollit ja m’han passat. Ho gaudiré des de casa, còmodament al sofà o ho viuré per la ràdio, perquè quan va caure aquella casa, la meva primera casa, amb ella van caure moltes més coses que unes parets, va caure una part del meu cor que ara és difícil de recuperar, perquè part d’aquell cor es va perdre amb les llàgrimes que cada dia que passava per allà on havia viscut setze anys queien.