El nebot i el tiet

Hi havia una vegada un nen, petit, gran, és igual, quan comença aquest conte era petit, ara és gran, o és petit, és igual.
Una vegada, ara fa temps, va anar amb el seus pares a visitar un amic. Fa molt?, és igual, ara sembla que fa molt, però fa poc. Suposo que per a ell va ser una visita qualsevol, o potser no, igual ni la recorda. O potser sí. El cas és que aquella visita va ser la primera de moltes més. Moltes?, es pot pensar que sí, però potser son poques. Va ser una visita ràpida, una visita de pas i hi va anar amb el pares i la iaia i potser per a ells va ser protocol·lària, o potser no, el cas es que va ser el punt d’inici d’alguna cosa més que una amistat.
En poc temps els amics van passar a ser germans i, com per art de màgia el nen va passar a ser nebot i l’amic a ser tiet. Primer va ser un joc, després no. El cas és que el nen va continuar creixent i les visites al nou tiet van començar a ser freqüents, tant com les visites del tiet. Poc a poc la relació es va consolidar i el joc passà a ser real, ja eren nebot i tiet, tiet i nebot, o potser no, potser encara és un joc.
Van haver excursions, ara a la muntanya, ara a un poble, ara a una fira. Van començar compartint jocs, després van venir preguntes i respostes, després intercanvi de pel·lícules, de música i de formes de fer paella. Les primeres excursions el nen anava enganxat ara al pare ara a la mare. A les últimes excursions, el nen que ja és un home, també s’enganxa al tiet i ara és el tiet qui sembla un nen. Ara ja no parlen de tonteries, o potser sí, però ara ja poden parlar de més coses, el nebot és més home i el tiet és més nen, s’han apropat, s’han retallat les distàncies. Potser d’aquí poc sigui el nebot qui parli i ensenyi al tiet, potser aquest moment ja hagi arribat. El nebot comença a volar sol, ja ha viatjat tot sol a altres terres, a altres cultures i, el més bonic, en el seu viatge ha pensat en el tiet i li ha portat un regal, i ha fet fotos per mostrar-li. Potser no eren per a ell, però també les ha compartit amb ell. Potser no és un joc.I ara es prepara per a tornar a volar tot sol, tot sol però amb els companys. I després tornarà a volar sol, però ara amb més valentia, ara posarà l’oceà de per mig. El nen que sempre anava enganxat al pare i a la mare a les excursions, ja vola sol, ja és un home i com a tal vol conèixer món. I quan torni tornarà a portar fotos i regals per demostrar que encara que hi vagi sol també va amb el pare i la mare, la iaia i el iaio, el germà i els cosins i el tiets, tots?, esperem que sí, o potser no, potser és un joc, però el tiet juganer sap què, encara que un racó molt petit de la maleta, ell també anirà de viatge amb el seu nebot, el seu nebot gran que s’ha entestat en no deixar de créixer, però el més bonic és que no només creix físicament, sinó que també creix com a persona, i està creixent a tal velocitat que aviat, molt aviat, si és que no ho ha fet ja, s’igualarà al seu pare i la seva mare. Al seu tiet?, al seu tiet ja fa temps que l’ha superat com a persona, o potser no..., i potser quan torni, sigui ell qui ensenyi al tiet a cuinar noves receptes, o potser no, potser el tiet el sorprengui a ell amb alguna sorpresa que segurament no serà una tieta, perquè com bé sap el nebot, sense neboda no hi haurà tieta, perquè aquest és el pacte, o potser no...