Somiadors poc realistes

El Premi Internacional de Catalunya ha recaigut aquest any en l’Harumi Murakami. A força de ser sincer, no és un premi pel quan m’hagués interessat mai, de fet, no tenia constància de la seva existència. I la casualitat ha fet que en el moment que començava l’acte estava pendent del televisor.
L’acte ha començat amb un sentit discurs o, més ben dit intervenció, del president delegat del Premi senyor Rubert de Ventós. Una intervenció sentida i emotiva que ens a apropat a la cultura i a la societat japonesa. Ha continuat el senyor Josep Maria Castellet amb una aproximació al premiat certament avorrida per previsible.
Llavors a arribat el moment en que hem estat nosaltres els premiats amb la intervenció d’en Murakami. Murakami en estat pur fent un al·legat cent per cent antinuclear, cent per cent japonès, perquè només algú provinent d’una cultura com la japonesa pot tenir la capacitat de retratar el seu poble amb tanta claredat i modèstia, tanta resignació i tanta força. Perquè Japó és petit en extensió però gran en humanitat, malgrat les bestieses que ha fet com a poble, no cal oblidar-ho, però no deixa de ser un poble resignat a la seva sort, o mala sort i que, passi el que passi sempre s’aixeca.
Sobre l’obra de Murakami, poc a dir. Els que hem gaudit d’ella agraïm el premi per merescut, però el premi, torno a dir, és per a nosaltres, pels qui podem gaudir de la seva obra, pels que continuem aprenent a viure i a sentir llegint-les, pels que vivim els moments i els petits moments que ens brinden els seus relats, pels qui ens emocionem amb les seves petites emocions. Murakami ens ha ensenyat a mirar el cel, a mirar el mar, a mirar els ulls i a mirar a dins, a dins nostre i a dins dels demés.
Gràcies Marukami san per premiar-nos i per fer-nos ser més somiadors poc realistes.