L’home de la casa

Eren al poble passant els dies de vacances. Algú els hi va dir que una gossa feia poc acabava de tenir cadells i que era maco de veure, sobretot per les nenes que encara eren petites.
Van anar a veure la gossa i els seus cadells. Les nenes de seguida van voler quedar-se amb un, però era difícil. Les vacances s’acabaven i havien de tornar a casa. A un petit pis de la ciutat. Però les nenes insistien, i la mare, gran amant dels animals, finalment va accedir.
No van trigar gaire a fer-se inseparables. Encara al poble ja es van quedar amb un dels cadells, un gos mascle amb ulls entremaliats i curta cua que li oferia un aire divertit. Allà van començar a familiaritzar-se i allà el petit gos va adoptar a aquella família com seva.
Les vacances van acabar. El gos ja era a la seva nova llar i el primer que va fer va ser marcar el territori orinant aquí i allà sota la generalitzada emprenyada de la família. Però poc a poc es va anar acostumant i va aprendre a aguantar-se fins que el traguessin al carrer. Al poble on va néixer era més fàcil. Estava tot el dia al carrer i podia fer les seves coses allà on li rotés. A part que allà, al poble, tenia la seva mare gossa que li marcava on fer cada cosa. Els primers van ser dies difícils, tant pel gos com per elles.
Ja feia cada cosa al seu lloc i ja estava prou espavilat com per fer d’aquell petit pis el seu territori. I van començar les entremaliades. Primer rossegant les potes de les cadires, després menjant-se les plantes i les sabatilles i, finalment, espedaçant les nines de les nenes. Totes!, no va quedar ni una sense cap mossegada. Fins i tot les barbies, les nines preferides, van ser escapçades. Tornar de la feina i de l’escola era tot un drama. Abans d’obrir la porta ja patien per veure que és el que havia fet avui el gos. No va quedar ni una nina. Entre les entremaliades del gos i els plors de les nenes, la mare quedava ben farta i rendida cada di.
El gos va anar creixent com també creixeran les nenes, aquestes sense nines. El gos poc a poc es va convertir en l’home de la casa, d’aquella casa on no hi havia cap home, només la mare i les dues nenes. Així que ell no va trigar en adoptar el paper. Sempre vigilant, sempre atent i sempre pendent del més mínim soroll o moviment estrany. Va aprendre a veure en les mirades i els gestos d’aquelles dones i en tot moment tenia la situació controlada. Va aprendre a conèixer la família i les visites i a saber qui era benvingut i qui no. Va conèixer la gent del barri i els altres gossos. Va marcar el ser territori i va aprendre a ensenyar les dents i a protegir a les seves dones. I és que l’home de la casa era ell i era ell qui les havia de protegir.
Com tot home que es preui ja des d’un principi va buscar lloc en un dels llits de les dones, però per totes va ser rebutjat, encara que alguna que altra nit pujava al llit d’alguna de les nenes, això sí, sense que la mare s’assabentés, com també va dormir alguna nit en el llit de la mare, aquell llit que de tant gran sempre semblava buit.
I el temps passava entre entremaliades i satisfaccions. Cada cop es mostrava més fidel, més noble i més estimat i mai estava sol. Quan les tres dones sortien de vacances o a passar un cap de setmana fora, ell sempre anava amb elles, per vigilar-les i per fer-les companyia i si s’havia de quedar a dormir al cotxe per guardar-lo, allà es quedava, sempre, això sí, amb un ull obert controlant la porta del hotel no fos cas que els hi passés quelcom a aquelles dones, a les seves dones.
Ja era un gos amb totes les lletres i ara que era l’home de la casa, ja era hora que comencés a marcar les seves regles. Allà era ell que decidia qui entrava al pis i qui no i ell decidia si pel carrer algú es podia parlar amb elles o jugar amb les nenes. Les nenes que cada vegada eren més altes i s’assemblaven més a la mare sota l’estranya mirada del gos que encara quedava sorprès amb les rareses dels humans i dels seus hàbits de creixement.Quan sortien a passejar pels camps propers a casa, era ell qui decidia quan tornar i quan no, i si elles volien tornar però ell encara tenia ganes de quedar-se, es quedava. Va ser dur sobretot el primer cop, perquè no hi havia manera que volgués tornar a casa, i la mare, emprenyada, el va deixar allà, al mig del camp tot esperant una reacció del gos. El gos allà es va quedar, i quan va creure que era l’hora de tornar, va tornar xino xano a casa i sota l’atenta mirada de la mare que de lluny el vigilava. Però el gos va saber tornar tot sol a casa i va saber mirar a banda i banda del carrer per saber quan passar i quan no. El gos ja era totalment independent i a la mare li va quedar, des d’aquell dia ben clar, que aquell gos que havien portat del poble, era un gos lliure i independent i que si estava amb elles era perquè ell volia i perquè se les estimava. No en va era l’home de la casa.