Éssers inferiors

Anar a la feina no era el més dur, per a ell el pitjor, el que realment el molestava era haver d’agafar el transport públic, haver de barrejar-se amb tota aquella gent de diferents races i condició social.
Abans de sortir de casa agafava un llibre però no per a llegir-lo durant el trajecte a la feina, sinó per no haver de mirar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tan llunyanes a ell. Llegir no llegia perquè les olors que desprenien aquells éssers inferiors li impedien concentrar-se. Quan seia, ho feia en un racó i sempre temorós de qui pogués seure al seu costat. Si no seia, es quedava arrambat contra la paret del vagó, en una cantonada i marcant distància al seu voltant perquè ningú no l’arrambés.
Arribada l’estació propera a la feina, sortia ràpidament buscant l’aire pur de la ciutat. Sempre era millor respirar el diòxid de carboni dels cotxes que l’olor a cuscus de la roba dels immigrants.
La tensió acumulada durant l’escassa mitja hora que durava el trajecte de casa a la feina feia que els primers moments a l’oficina fossin certament irats. Cada dia arribava empipat i maleint la mala fortuna d’haver de viatjar en transport públic. Fullejava el diari i només veia notícies relacionades amb aquella gent de diferents races i condició social que havien portat al país a la ruïna i havia provocat guerres arreu. Per culpa d’ells la seva dona havia perdut la feina i per culpa d’ells havia de fer cues quan anava al metge. Per culpa d’ells no podia sortir de casa, i per culpa d’ells no podia fer la seva feina, sempre hi eren allà on ell havia d’anar a fer inspeccions i, evidentment, si ells eren allà, ell no hi podia anar.
A la feina es transformava. L’escassa preparació i les poques ganes d’aprendre el convertien en un treballador conformista i submís sempre alerta de complaure els seus superiors, en cert sentit es podia dir que era la riota dels companys que, sempre que podien, li prenien el pel. En el seu moment va poder gaudir d’un cert nivell professional, però no va saber aprofitar l’oportunitat ni amb els seus superiors per la manca d’iniciativa ni amb els de rang inferior per la seva tirania en el tracte. Quan es va prestar l’oportunitat, va fer el salt a l’oficina tècnica. No podia ser que els seus cosins ja hi fossin de feia temps i ell no. Finalment ho va aconseguir.
Sortir de la feina i tornar a casa també era un suplici. Novament havia d’aguantar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tant llunyanes a ell. Tornava a agafar el llibre. A casa l’esperava la dona i el sogre. Plat a taula i a la televisió la telenovel•la que tant agradava al sogre. Potser ell preferia veure documentals de natura, o les notícies.
Ja no sortia. La tarda la passava a casa, a casa seva, amb la seva dona i els seus mobles. Els seus olors i les seves robes. Sopava i anava a dormir. Però no podia dormir. Quan tancava els ulls només veia aquelles cares i aquelles pells. Sentia les olors desagradables i les llengües estranyes que aquells inferiors parlaven.
I cada nit somiava, somiava que tenia una escopeta i que tenia poder, somiava que tornava tots aquells éssers inferiors als seus països i que disparava contra els que no volien marxar. Somiava que netejava el país, aquell país on vivia i del que ni tan sols sabia parlar la llengua, aquell país que va acollir els seus pares que van venir d’un altre país assolat per una guerra i aquell país que l’havia vist construir barraques i perseguir coloms. Aquell país que va haver de fer cues als hospitals perquè ell i els seus pares poguessin ser assistits, aquell país que va renunciar a un ensenyament de qualitat per haver d’acollir els fills dels immigrants, a ell. Aquell país que es va veure envaït per la cultura d’aquells nouvinguts i aquell país que, malgrat tot i malgrat gent com ell, no tenia el més mínim problema per acollir a tothom que necessités fer una cosa tan senzilla com viure. Aquell país, cada dia despertava viu i cofoi i, arribada la nit, dormia plàcidament acollint sota el seu cel els seus fills.