Eleccions

Eleccions nacionals que algú diu autonòmiques a dos països o nacions o estats o autonomies o regions, que encara diuen alguns, amb resultats curiosos perquè encara tenim davant les famoses dues espanyes que cantava el poeta. I curioses perquè en un dels països, nacions, estats, autonomies o regions, que encara diuen alguns, hi ha una partit polític que durant l’anterior legislatura va pactar amb un partit nacionalista per governar tot i no haver guanyat cap dels dos partits a les urnes, cosa que també va fer a un altre país, nació, estat, autonomia o regió que curiosament és la meva, la que jo m’estimo i a la que jo considero un país, una nació i fins i tot un estat, on tampoc es va respectar al guanyador a les urnes, encara que això és farina d’un altre paller. El cas és que aquesta vegada no ho podrà fer perquè l’altre partit, el tercer en discòrdia a aconseguit la majoria absoluta i podrà governar tot sol encara que a alguns no ens agradi, en concret a una meitat del territori, a una de les dues espanyes que cantava el poeta. Però el que em crida l’atenció és que a l’altre país, nació, estat, autonomia o regió, que encara diuen alguns, aquell mateix partit polític no vol pactar amb els nacionalistes i s’estima més fer-ho amb el partit de l’eterna oposició, al partit que representa a l’altra espanya, l’espanya de la caspa, gran i lliure, encara que cap d’ells hagin guanyat a les urnes.
No m’agrada la política, però quan s’arrepleguen els polítics i comencen a fer els seus números i les seves estratègies i pactes poso en dubte que realment el concepte de democràcia tingui un sentit semblant al que vaig aprendre quan estudiava, i és que al final sembla que el que més importa és el seient i no la voluntat dels ciutadans, dels votants.
Encara recordo les primeres eleccions que em va tocar viure i seguir amb un cert interès i les comparo amb les eleccions d’ara i encara em pregunto com s’ha pogut arribar a una situació tan esperpèntica com aquesta en la que més que mirar per l’interès comú els polítics miren per ells mateixos a costa de pactes i aliances del tot surrealistes i tot amb l’única finalitat d’aconseguir el poder, un poder que quan te un objectiu com ara el propi enriquiment només porta a l’enfonsament moral de l’electorat que no pot més que resignar-se i a esperar a que algun dels seus fills enginyers, o no, aconsegueixin una plaça a l’administració.
I és que, en definitiva, un enyora aquells temps en que un president al qui li cantaven allò de “enano, canta castellano”, va fer venir al president de l’altre espanya fins aquí per que proclamés que parlava català en la intimitat i perquè recités uns poemes d’en Joan Maragall. A ningú va agradar aquell pacte, però fer baixar els pantalons a aquell senyor d’insospitada prepotència, això no te preu per molt que després es pagués a les urnes i als cors dels votants i per molt que alguns encara no ho haguem perdonat.En definitiva i com a conclusió, han passat unes altres eleccions i el que hauria de convertir-se en una festa per a la democràcia, em temo s’acabarà convertint en una fira de càrrecs i falses promeses per tal d’aconseguir la poltrona, una vegada més.