La resignada ciutat

Aquella ciutat que lluitava per tornar a ser focus d’atenció i recuperar un prestigi que si bé fugaç no va ser menys merescut es debatia políticament per ubicar una gossera. Uns la volien ubicar en una zona de la ciutat de cèlebres veïns i tranquils espais verds on el terreny no era precisament barat i on les condicions per als animals tampoc semblaven ser les millors, a més, qui la defensaven al·ludien al preu de les escoles per comparar i demostrar que la ubicació no era tant cara, el que provocava encara més rebuig, no tant entre els possibles futurs veïns de la residència com entre la resta de ciutadans que començaven estar farts d’aquells polítics que malbarataven els fons públics, i un, encara que amant i gran amic dels gossos, també es feia creus de la comparació encara i voler el millor per a ells, per als gossos.
Altres polítics defensaven una ubicació més, diguem-ne, tranquil·la i fins i tot més digna. Defensaven ubicar la residència al mig de la natura, al costat del bosc i envoltada d’arbres i camins de terra per on els gossos poguessin passejar. Fins ara ja ho feien i els gossos podien passejar per la muntanya acompanyats de voluntaris que anònimament, cedien les seves hores d’oci per compartir-les amb ells, amb els gossos.
No era la única polèmica que envoltava a aquella ciutat que lluitava per no quedar a l’ombra. La crisi també l’afectava, com a la resta de ciutats del món, però aquesta ciutat a la que també afectava l’augment de les taxes d’atur, l’augment del preu dels serveis bàsics i les precàries vies de comunicació ferroviàries, s’havia entestat en destinar part del seu pressupost en invertir en una companyia aèria per, suposadament, augmentar el número de vols intercontinentals que arribaven al seu recentment remodelat i ampliat aeroport. Era aquella una ciutat que lluitava per no quedar a l’ombra, per tornar a ser focus d’atenció i recuperar un prestigi que si bé fugaç no va ser menys merescut.
Aquella ciutat havia viscut durant els darrers anys de la reputació que es va saber guanyar durant un període d’empenta i saber fer però que s’havia estancat governada per gent de minsa capacitat no ja de lideratge, també d’iniciativa. Ara era una ciutat que cada vegada que hi havia un temporal de llevant perdia les seves platges i que veia com el seu darrer cop d’efecte, cop immobiliari, fracassava sobre les olors de les depuradores. Era una ciutat que poc a poc perdia volum i capacitat turística gràcies a la brutícia dels seus carrers i a la precarització de les seves antany prestigioses fires internacionals, era una ciutat que veia com el seu museu més visitat era el museu privat d’una institució esportiva.
En aquells anys de govern decadent els seus transports col·lectius també s’havien degradat, entre les obres als carrers i l’arribada del enyorat tren de gran velocitat destinat a solvents viatgers, el transport de la classe mitjana, el transport de rodalies donava l’esquena als seus pacient passatgers, donava l’esquena a la gent d’aquella ciutat que treballava fora i a la gent de fora que treballava a la ciutat. Però això sí, aviat aquests soferts ciutadans podrien arribar a la ciutat a bord d’un avió de la nova companyia aèria de capital públic.
Altres iniciatives tampoc ajudaven a recuperar l’empenta de la ciutat, ciutat que es volia convertir en pionera en sostenibilitat fent reduir la velocitat dels seus vehicles alhora que destruïa els seus escassos espais agraris o especulava amb el poc espai forestal urbà que encara li quedava, i és que aquesta ciutat estava cada cop més morta, cada cop més bruta i cada cop més provinciana, era una ciutat que mica en mica veia com el color gris tornava als seus carrers i com perdia a gran velocitat la seva identitat sota l’ombra d’estranys gratacels que enfosquien la brillantor de les seves façanes modernistes, en definitiva, era una ciutat que va passar de lluir sota l’empenta dels seus voluntaris olímpics a fer-se opaca sota l’olímpica deixadesa del voluntariat empresariat que només pensava en aquella ciutat per especular i enriquir-se a costa de la paciència dels seus humils i resignats ciutadans.