Caminant pels carrers de la ciutat

Per qüestions de feina s’havia de desplaçar d’una punta a l’altra de la ciutat i com ja havia fet altres vegades ho va fer a peu, però aquesta vegada va sortir ben d’hora, abans que sortís el sol i quan la ciutat encara dormia.
Va canviar de carrer i va anar per un de més tranquil, amb menys trànsit i menys carrils però sobretot un carrer viu, un carrer que encara mantenia aquell aire de carrer de primers de segle amb petits comerços, comerços d’alimentació, de fruites i verdures, amb fleques i, curiosament, pocs bars, pocs bars perquè en aquella ciutat hi havien molts bars...
Les finestres i balcons encara eren a les fosques però poc a poc s’anaven despertant. Les llums interiors deixaven veure uns interiors de sostres alts, de làmpades antigues i penjades. Es veien llibreries i mobles antics sota la tènue llum de les bombetes. Alguns balcons deixaven veure espais més amples, amb parets pintades de mil i un colors. I ell, mentre caminava per la ciutat mirava encuriosit aquelles finestres i aquells balcons.
També es va deixar seduir per les olors a pa i pastes que sortia de les fleques, fleques antigues i amb tradició unes, i modernes i funcionals altres. Encara no tenien clients però en elles ja bullia l’esperit comercial. Més enllà es va deixar enlluernar pels aparadors, sobretot per un, un aparador de llenceria d’una petita tenda. L’aparador simulava una cosa semblant a un vell camerino de cabaret francès. En aquell moment li hagués agradat tenir parella per anar amb ella a comprar alguna peça per fruir en la intimitat...
Va continuar caminant i contemplant els aparadors i les finestres i balcons que li anaven descobrint mil i un móns que el transportaven a mil i una vida d’aquelles gents que hi vivien en aquells pisos. Mica en mica el dia despertava i els fanals del carrer es començaven a apagar. La lluminositat, encara que escassa era la ideal per a transportar-se a aquells primers anys del segle passat, a aquells anys en que pels carrers no circulaven cotxes i les dones i els homes de la ciutat vestien refinats i amb els caps coronats amb elegants barrets. Eren anys en que la gent caminava amb tranquil·litat i pas seré per la ciutat, justament com ara ho feien les poques persones que, com ell, gaudien d’un passeig per l’eixample.
Va veure rètols de pisos en venda i va somiar vivint en un d’aquells pisos de parets amples i sostres alts, de grans finestrons amb vistes a la ciutat i amb interiors d’illes enjardinats i plens de vida, tanta vida com la que començava a despertar-se a la ciutat.
Va creuar un carrer, un carrer ample i des d’ell arribava l’esbojarrada cridòria dels cotxes que feien sonar les seves botzines tot demanant pas per allà on era impossible de passar. Es va alegrar d’haver triat aquell altre carrer, carrer que encara es mantenia amb poc trànsit, però que de ben segur no gaire més tard també s’enfolliria.
El seu pas continuava i amb ell les seves històries i, per què no dir-ho, els seus records, records que es van despertar quan va passar per davant d’aquell petit bar on tan bones hores nocturnes havia passat, aquell bar de tradició golfa, dels que abans en deien boîtes, un bar d’ambient, de llums fosques i còmodes sofàs i cadires baixes. I al passar per aquell bar va recordar antics amors, però curiosament qui més va recordar va ser amb el que mai va estar allà. Potser si l’hagués portat encara continuarien junts...
I va continuar el seu pas, i ara va passar per davant una tenda de flors d’aquelles que mai tanquen. I es va deixar emborratxar per l’olor de les flors i les plantes que en aquell primerenca hora del matí també despertaven i deixaven anar els seus aromes. Va alentir el seu pas i va desitjat tenir parella per comprar-li el més bell ram de flors de tota la tenda.
El cel ja clarejava i jo no destacaven les llums dels balcons i les finestres, ara el que destacava era anar mirant a dreta i a esquerra per les travessies. A ma dreta es veien els perfils dels gratacels i edificis de difícil comprensió que portaven la modernitat a aquella ciutat que encara es buscava a sí mateixa. A l’esquerra es veia la solemne presencia del vell hospital i de la inacabable catedral que un dia un il·luminat va imaginar i que en el seu moment donaren brillantor i prestigi a aquella ciutat que mentre es buscava a sí mateixa es volia reinventar sense saber en què.
Ja era a prop del seu destí i amb el sol fet de travessar una gran avinguda tot va canviar. Va deixar enrere aquells edificis de sostres altres i façanes decorades, va deixar enrere aquells balcons amb les seves plantetes i aquelles tímides terrasses plenes de vida. Es va endinsar en la nova ciutat, la ciutat feta per dormir però no per viure. Els comerços eren de venda ràpida i fàcil elaboració. De les fleques que ja no eren fleques sinó forns l’olor que sortia ja no era la mateixa, ara l’olor no era de blat torrat, era olor de mantega i de química. El color de les fruites i verdures ja no eren els mateixos, ara eren colors brillants, colors tunejats per cridar l’atenció dels vianants. Les tendes de roba i les tendes de llenceria ja no convidaven a imaginar nits íntimes i el que abans eren comerços amb tradició i fins i tot imaginació com aquella petita tenda que només venia globus terraqüis, ara eren bars i més bars.Es pot dir que el seu passeig es va acabar al travessar aquella avinguda, ara només era un vianant més pendent de la gent que anava i venia pel carrer amb presses i sense contemplar el que li envoltava, senzillament perquè el que envoltava a aquell carrer d’aquella nova ciutat, res tenia a veure amb el carrer d’aquella altra ciutat pel que va estar passejant feia tant sols uns instants. Va mirar amunt i va veure més pisos en venda. Es va alegrar de viure en una petita ciutat del voltant de la capital.