Només ha canviat el temps

No estava previst que es tornessin a veure però aquell matí van coincidir amb altre gent que formava part d’un grup. Quan es van veure van dissimular i van fer com si no s’haguessin vist encara que tampoc es van poder evitar. Es van saludar fredament i cadascun va anar per una banda.
Es tractava d’un grup heterodoxa de gent que observaven la ciutat en un passeig barreja de visita turística i visita cultural a bord d’un autocar d’aquells panoràmics. Ella s’havia apuntat a aquell grup sola i amb interès cultural. Ell acompanyava a un amic de fora que visitava la ciutat.
La sortida va transcórrer sense cap anècdota especial que explicar mentre que ells continuaven obstinats en ni tant sols mirar-se a la cara encara que, segurament, dissimuladament un observava a l’altre. I quan tot semblava perdut i la visita arribava a la fi, quan l’autocar enfilava cap a aquella cèntrica plaça per deixar als últims visitants, es van trobar cara a cara i es van saludar. La jornada havia estat dura i fatigosa i la gent es va dispersar enfilant uns cap a casa altres cap als hotels, i d’entre ells, el seu amic també va desaparèixer, així que es van trobar al mig d’aquella cèntrica plaça sols.
Van seure en una terrassa per a prendre un refrigeri, ella una cervesa i ell una aigua, com sempre, com ella recordava, com ell recordava. No van parlar gaire, de fet no es van dir res, semblaven dos estranys però tanmateix no volien separar-se.
Sense dir-se res van deixar el bar i se’n van anar a una altra plaça de la ciutat, a una plaça on ja havien estat i on van passar un dels seus moments més bonics junts. La plaça estava plena de gent, com sempre, hi havia gent jove cantant i ballant, grups xerrant i parelles assegudes a les escales del museu. Ells també van seure, sense dir-se res, sense ni tant sols mirar-se i van estar fruint de l’espectacle del carrer.
De sobte tot semblava aturar-se, el silenci envoltava l’entorn i ella, sense previ avis, li va agafar de la ma. Ell no va rebutjar-la, ni molt menys, ben al contrari, li va estrènyer i amb la punta dels dits la va començar a acaronar. Es van mirar als ulls i ella li va fer un petó als llavis. Ell va respondre. Va ser el millor petó que mai s’havien fet, el més intens, el més sincer i el més desitjat.
Van separar els seus llavis i ella, mirant-lo fixament als ulls li va preguntar: què ha canviat?, i ell, amb una llàgrima als ulls, li va contestar: el temps. Sí, el que havia canviat entre ells era el temps, però no el temps que havia canviat sinó el temps que havia passat, el temps que havien passat separats.
Es va despertar amb un regust càlid i dolç als llavis, el regust que li havia deixat un bonic somni, un bonic somni que passava a la gran ciutat i en el que es retrobava amb la dona que sempre havia estimat i en el que se li va revelar el motiu de que aquella relació no arribés a bon port. El temps. El temps que no van passar junts i el temps que van passar junts. No van tenir prou temps, però si va ser suficient per estimar-se.
Era difícil que es tornessin a veure, però si alguna vegada passava, ell ja sabia que li demanaria, li demanaria temps, més temps.Va intentar recordar més coses del somni, més detalls. Va voler recordar la cara de la seva estimada però no la va veure, no li va veure la cara perquè en aquell somni estaven representades totes les dones a les que havia estimat i encara estimava, dones que tenien totes elles una cosa en comú: el temps, el temps passat i el temps no passat.