Sóc transparent!

Després de molts anys de dubtes, anys de misteri, preocupació i fins i tot pors per fi he arribat a la conclusió, al descobriment, de que sóc transparent.
Els dubtes es van iniciar quan jugava a futbol i, escorat a la banda i totalment desmarcat dels meus defensors, el cervell (per dir-li d’alguna manera) de l’equip mai em passava la pilota. I mira que jo cridava i movia els braços perquè em veiés, però mai, mai en tots aquells anys de jugar junts em va fer una passada en profunditat. I ara que he descobert la meva transparència em penedeixo d’aquell últim partit en que mentre tots celebraven el final de la lliga jo em vaig esmunyir del grup per anar al vestidor i canviar els calçotets del menda per unes calces que aquell mateix matí havia robat a la meva germana. El ridícul que va fer i la vergonya que va passar en treure-les de la seva motxilla va ser tal que mai més va tornar a jugar a futbol, però jo, des de l’anonimat, vaig venjar totes aquelles desmarcades per la banda sense passi en profunditat.
Més endavant van haver més moments de clara translucidesa que, d’haver estat conscient de la meva, ara, reconeguda qualitat no m’haguessin afectat com ha fan fer. Recordo aquella noia guapa, rossa i intel·ligent, simpàtica i caritativa (estava enamorat d’ella, potser no era tant...) que mai es fixava en mi per molt que li passés els apunts, la convidés a xiclets i li obrís la porta de classe cada matí. La seva indiferència em va portar a una profunda depressió i a un abandonament del meu propi ser que em va portar a consumir les primeres cerveses i els primers porros. Val que aviat la vaig oblidar, i més després d’ajuntar-me amb un grupet d’allò més selecte on les noies es deixaven tocar i alguna cosa més, però sens dubte si aquella noia guapa, rossa i intel·ligent, simpàtica i caritativa m’hagués vist en la meva pròpia transparència, la meva vida hagués canviat i ara estaria feliçment casat i tindria no menys de tres fills, o quatre.
Els indicis es feien cada cop més evidents. Ja incorporat a la dura vida laboral i a les responsabilitats pròpies d’un adult la vida em va començar a donar plantofades a quina més dura, sense oblidar el problema amb el gènere femení que continuava sense veure’m, és més, ara amb el temps com a testimoni, m’atreviria a dir que a més bellesa (física) de la part femenina, més gran és la meva transparència, teoria aquesta totalment palesa en les innombrables fires a les que he pogut anar i on, les gràcils hostesses amables i displicents amb tothom, a mi m’ignoren de tal forma que ni tant sols un innocent globus puc treure de les visites firals.
Però no és només amb les dones que es presenta la translucidesa del meu cos. És curiós observar com a les ciutats també es manifesta. Per molt que passegi i camini pels carrers de les ciutats, mai ningú em contesta quan, cívicament, saludo amb un bon dia o un bona tarda, en canvi, en poblacions petites i en ambients rurals, els caminants contesten i fins i tot més d’un intercanvia més paraules i arribem a establir conversa. Jo pensava que era un problema d’educació, però no, el que passa és que a la ciutat em torno transparent. Potser te a veure amb el CO2, qui sap. És més, l’altra dia mentre caminava un ciclista va passar per sobre el meu peu dret sens ni tant sols girar-se...
Pel que fa a l’àmbit laboral, també he pogut constatar la meva limpidesa sobre la qual hauria de formular alguna teoria. Perquè és curiós que quan cal fer alguna feina d’aquelles que alguns denominen com a marrons, sóc totalment opac i visible per tothom, fins i tot diria que estimat, i que, aquesta opacitat és fins i tot palpable per aquelles senyoretes que, en altres ambients o àmbits no em veuen. Ara bé, en el moment de sol·licitar o reclamar algun tema relacionat a la pròpia situació laboral, torno a ser transparent als ulls d’aquells que no fa pas tant em veien com destinatari dels marrons.
I ara que recordo, no fa gaires dies vaig creuar-me pel carrer amb el director de la sucursal de la caixa que, convidant-me a un cafè, em va estar explicant les grans oportunitats que oferien aquests temps de crisi per canviar de cotxe, comprar un televisor a còmodes terminis, reformar la casa, i no se quantes coses més. Doncs bé, després que la setmana passada en una insòlita revisió hipotecaria m’hagin augmentat en més d’un punt la quota mensual, cada vegada que em creuo amb el director de la caixa, aquest no em veu...I bé, ara que per fi se que tot això hem passa per ser transparent, si alguna cosa he descobert, és que una de les millors receptes per tornar-se opac i ser visible és l’amistat, perquè els meus amics si que em veuen, com em veuen les dones sense aspiracions carnals i com em veuen els companys de feina que necessiten ajuda o que em volen escoltar. I la veritat, quina necessitat tinc de ser visible per tots els altres?.