Despertar d’un somni

De ben petit tenia un somni recurrent, un somni del que despertava de cop, despertava suat i fins i tot amb por. Era un somni per a analitzar per psicoanalistes, un somni d’aquells dels que Freud hagués fet teoria.
Ja de gran també li havia sobrevingut aquest somni i també s’havia despertat amb suor al front i amb una certa por, ara inquietud. Mai va trobar una nexe de connexió entre l’esdevenir del dia i l’esdevenir del somni. Algunes nits de solitud quan es despertava violentament s’aixecava i no trobava esma per tornar a dormir. Altres nits, si estava acompanyat, s’abraçava amb força a la seva parella i, buscant la protecció d’aquesta, es tornava a dormir sempre amb el temor de reprendre el somni, de reprendre la caiguda, perquè el somni era això, el somni era una caiguda, una caiguda al buit des d’una muntanya, una caiguda obscura, una caiguda despietada, una caiguda lenta que durava mentre durava el somni, dos segons, deu minuts, tres hores... fins que, a punt de tocar terra, es despertava.
Darrerament just abans de despertar notava el cop, notava el seu cos estavellar-se i notava els seus ossos i els seus músculs esquerdant-se. Potser és que arribava a la fi del somni, i això és el que ell volia, volia no despertar, caure del tot i descobrir que és el que hi havia al final de la caiguda, perquè sabia que, arribat allà, el seu somni ja no tindria tornada, mai més tornaria perquè allà mateix s’acabaria.
Cada cop s’anava a dormir més d’hora i cada dia anotava tots els seus moviments, tot el que havia fet i havia menjat i s’apuntava també amb qui havia estat i que havia parlat. El somni el començava a obsessionar, volia tornar a somiar i volia caure, caure i trencar-se en mil pedaços. Volia caure, trencar-se, aixecar-se i descobrir o on el portava aquella caiguda sense fi, aquella caiguda que ja durava prou anys com per acabar-se.
Va consultar llibres i va consultar la xarxa buscant informació, volia saber com fer sobrevenir els somnis, volia explicacions del significat del seu i, sense ell saber-ho, aquella nit, aquella nit en que dormiria acompanyat per la seva parella, aquella nit de sopar romàntic, d’espelmes i de carícies, aquella nit, el somni tornaria a acompanyar-lo i aquesta vegada li oferiria una sorpresa, una sorpresa inesperada.
Es va acostar a la muntanya, una muntanya alta, amb aire fresc i verds arbres, una muntanya amb gespa, amb ocells, una muntanya de cel blau i una gran esquerda trencada per una espessa boirina. Es va apropar a l’esquerda i de sobte va caure, va caure o va saltar, o potser algú el va empènyer, el cas és que va començar a caure i va travessar la boira, i després de la boira la foscor. Va notar un fred en tot el cos i va notar la sensació de velocitat recorrent el seu cos. La caiguda va ser llarga, i mentre queia anava perdent la roba, ell no es veia perquè la foscor li ho impedia, però notava la nuesa, la fragilitat del seu cos.
Finalment va tocar terra i el cop va ser violent, molt violent. Els seus ossos van trontollar i es van trencar, però malgrat el fort cop va aconseguir que el somni continués, la seva voluntat va ser forta i va aguantar sense despertar. En el seu somni també dormia, o potser estava mort perquè es respirava una pau, una calma i una foscor fins ara desconeguda. Però poc a poc una llum blanca, una llum màgica el va anar despertant, i mentre despertava s’aixecava descobrint que el seu cos s’havia reconstruït, que tornava a tenir tots els ossos al seu lloc i que havia recuperat la seva roba.
Va obrir els ulls i va descobrir que tot el que l’envoltava era el seu propi món, va obrir els ulls i va reconèixer tots els seus paisatges, els seus olors, els seus sabors i els seus tactes. En el seu somni també estava la seva gent, la seva gent i l’altra gent que sense ser seva l’envoltava.
El seu somni que de petit el perseguia no era més que la seva pròpia vida, aquell somni que tant l’havia fet patir no era més que el camí al que ara era i allò que l’havia fet suar, allò que l’havia fet despertar trasbalsat no era més que el camí de la seva vida.Quan es va despertar va mirar al costat del llit i la seva parella, la dona que havia passat la nit amb ell ja no hi era, tampoc la va veure en el seu somni, potser no pertanyia a la seva vida, potser no pertanyia a la seva realitat. Es va despertar i des d’aquell dia la seva vida va canviar. Ara, per fi, ja sabia que estava vivint allà on sempre havia somiat i que tots els mals de caps, totes les desventures que havia passat fins arribar a on ara era, totes les foscors s’havien acabat com també s’havia acabat el seu somni. La seva vida ara, era el que sempre havia somiat.