S’escapa l’últim tren

Com cada matí es va llevar disposat a anar cap a la feina. Aquell matí de fred i fort vent no hi havia llum, alguna avaria havia deixat sense llum el poble. Encara i això es va espavilar per esmorzar i rentar-se.
L’avaria semblava important, els carrers del poble estaven a les fosques i no es veia cap llum als pisos. Amb certa dificultat va arribar a l’estació del tren però allà era també tot a les fosques i regnava certa inquietud. La senyoreta de la taquilla informava que com a conseqüència d’una avaria en el subministrament no estava prevista la circulació de cap tren durant tota la jornada. Als aparells de ràdio no es sentia res, cap emissora emetia i ningú sabia que és el que passava.
Algunes persones es va posar d’acord per baixar a ciutat junts, però tot just accedir a la carretera un control policial retenia el trànsit; només podien passar aquells que tinguessin un motiu prou evident, i anar a la feina no era pas un motiu transcendent. Segons informava la policia un gran col·lapse en el subministrament energètic havia afectat, en principi, l’àrea metropolitana.
Van tornar cap a casa i a mida que el dia s’aixecava cada cop era més la gent que sortia al carrer buscant una explicació, buscant respostes. I les notícies no eren gens esperançadores, el col·lapse no era local, era global, la manca de subministrament elèctric afectava a tot el planeta i a mida que s’anessin esgotant les reserves i les bateries de suport les possibilitats de comunicació per telefonia, única possibilitat a nivell ciutadà, també s’esgotarien.
Els primers dies van estar governats pel desconcert, per la inquietud i la ràbia dels ciutadans. Les caixes havien tancat i els comerços esgotaven les seves darreres reserves. Mentrestant, els actes vandàlics eren cada cop més habituals i s’imposava la llei del carrer amb tota la seva crueltat.
Passades unes setmanes, uns mesos, la situació es va estabilitzar. Als pobles, als barris i a les ciutats es van formar governs locals dirigits per senats integrats per persones d’evident capacitat en tots els àmbits socials. El mercat laboral també es va equilibrar, una gran part dels treballadors feia tasques socials dedicades a l’autoabastament, uns dedicats a les labors del camp, ja fos agricultura o ramaderia, altres es dedicaven a netejar els boscos per abastir de llenya a les llars més necessitades i d’altres es dedicaven a tasques comunitàries com ara cuidar la gent gran o cuinar a les cuines comunitàries, cuines on es preparaven menús per tots aquells que no disposessin de cuina a casa.
Com a conseqüència del col·lapse elèctric moltes fàbriques van deixar de funcionar, els subministraments més bàsics com els combustibles també es van aturar perquè totes les estacions funcionaven amb llum i les energies alternatives eren insuficients per a arribar a tota la població, de moment només es destinaven a les primeres necessitats com ara hospitals o per la fabricació de noves plantes. Sense el subministrament de combustible els carrers es van quedar buits i els cotxes estacionats. La bicicleta es va convertir en l’únic mitjà de transport i cada vegada més era freqüent veure pel carrer vehicles d’allò més extravagants impulsats per tot tipus de mecanismes, ja fossin molins, plaques solars casolanes o pedals. També van tornar als carrers els carros, de fet el transport públic es feia amb tracció animal.
Totes les poblacions van recuperar els camps i zones verdes per al cultiu i els pobles eren cada vegada més autosuficients, de fet ja ho eren de tot. Les escoles funcionaven durant els matins i a la tarda, només que es ponia el sol tothom tornava a casa i es recollia i, sota el llum de les espelmes, recuperava aquella vida familiar que tant havíem enyorat. I al matí, només sortia el sol tothom era al carrer per anar a treball.
Moltes coses estaven canviant. La manca de diners va fer que la gent s’espavilés i des d’aquell col·lapse es va imposar la política del bescanvi, i així, poc a poc la societat es va fer més parietària. Als edificis els veïns es posaven d’acord i deixaven els pisos més baixos per a les famílies amb més dificultats. Les terrasses i balcons es van convertir en florides hortes i quan plovia es recollia tota l’aigua en grans dipòsits.
Pel que fa al subministrament d’aigua aquest no va fallar. El fet que moltes fàbriques haguessin de parar va fer que les reserves es mantinguessin. També als pobles es va adquirir una consciència més, diguem-ne, verda i els rius es van netejar i l’aigua fluïa neta i clara.
Els centres sanitaris, lluny d’omplir-se, es van regular. Els metges al·ludien al fet del retorn a la dieta mediterrània i l’abandó de la vida sedentària. Pel que fa a les malalties més dificultoses i a les urgències, uns vehicles especials impulsats amb energia solar feien d’ambulància i conduïa als malalts als grans centres hospitalaris que, aquests si, disposaven d’energia gracies a les, cada cop més freqüents, instal·lacions solars.
Ja feia un any del gran col·lapse i de sobte tot va tornar a la normalitat. De sobte els llums es van encendre, els trens van tornar a circular i les fàbriques a treballar. La gent va tornar a casa, la gent va tornar a encendre els televisors i els cotxes van tornar als carrers. Pocs dies després la gent abandonava el camp i tornava a la seva feina, els caixers tornaven a funcionar i els comerços tornaven a obrir. A les nits, la gent tornava als bars i a passejar pels carrers.
I la gent tornava a viure estressada, a viure deprimida i a caminar seriosa pels carrers. Els nens ja no jugaven las jardins i els avis tornaven als seus àtics. Els polítics recuperaven els seus càrrecs i els senadors tornaven a la seva feina.Aquell dia mentre era a l’estació i veia passar el tren, va entendre que l’últim tren acabava de passar.