La dona a 1000. (llibre)

Si bé la novel·la es presenta com una obra amb gran sentit de l’humor, després de quasi sis-centes pàgines costa recordar-la com a tal, possiblement per un desenllaç, uns darrers capítols força durs on se’ns presenta la protagonista en els primers dies de la caiguda de Berlín en mans dels aliats amb només quinze anys.
L’obra narra la història d’una dona de vuitanta anys, l’Herra, postrada en un llit amb tot tipus de malalties a quina més terminal i que viu “aparcada” en una aparcament. La dona és neta del primer ministre del jove estat d’Islàndia encara que de ben petita te una vida poc plàcida amb uns pares estranys que passen la major part de la seva vida separats l’un de l’altre, fet que s’agreuja amb l’esclat de la segona guerra mundial on, el pare de la criatura, de pensament nacional socialista, marxa a Alemanya a defensar el seu führer.
El llibre és un anar i venir a diferents moments de la biografia de l’Herra, coneixerem els seus dos fills amb els quals no manté cap relació i coneixerem les seves ex parelles, a quina més patètica. Sabrem de la vida d’aquesta dona, real, que viu en una constant cerca de l’amor. L’amor del pare, l’amor dels homes, l’amor dels fills. Una persona que espera la mort com a la gran esperança d’una vida en pau, una pau que no ha conegut.
Un llibre en certa manera mordaç, tòxic diuen els editors, que potser és el reflex d’un poble, l’islandès, gran desconegut. Un llibre que és el retrat d’uns anys durs de guerra mundial on ningú era ningú i on tot era sobreviure en el front, mentre que els països neutrals es dedicaven a veure-les venir des del sofà de casa.