Si a Societat limitada se’ns presentava un empresari justet d’escrúpols i uns partits polítics que tampoc li van a la saga, en aquesta continuació es profunditza en aquesta mancança i, encara més, ens endinsem en una cultura política i empresarial que realment fa fredar més enllà de la ironia i l’estil fi narratiu de Ferran Torrent.
El títol és prou significatiu perquè, com ja passava a la primera part, passi el que passi mai passa res. Amb nous personatges i noves trames que també formen part del ideari corrupte pròpiament llatí, en aquesta obra l’empresari Joan/Juan Lloris després de salvar el cap i sortit indemne d’un cas de tracta de blanques s’acaba venent les propietats i els negocis i es separa de la dona que li treu tot el que pot i més. Però en Lloris no perdona els conservadors que van mirar de portar-lo a la ruïna i clama venjança, però una venjança fina i calculada.
La seva desmesurada vanitat el portarà a buscar protagonisme a la vida pública i no se li acut res millor que ser alcalde de la ciutat, així que recorre a vells favors que li deuen per assolir el seu objectiu. Però les “espècies” que es poden veure perjudicades per a aquesta aparició pública s’estimen més que en Lloris continuï allunyat de la vida pública.
I mentre tot això passa a València, a l’Àfrica un català i el seu soci valencià es dediquen amb més pena que glòria a representar futbolistes, sobretot a un, en Bouba, que resulta ser una futura gran estrella mediàtica i futbolística d’abast no ja mundial, sinó galàctica.
Quan s’ajunten la vanitat d’en Lloris, la por dels polítics a en Lloris, i un representant futbolístic i un s’imagina en Lloris darrere la presidència del València CF i, sobretot, la despresa d’en Torrent, tenim com a resultat uns grans moments de lectura que ens desvetllaren més d’un interrogant en quan els mons de la política i el futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada