Escriu i escriu però, què escriu?

Fa dies que escriu, escriu sense parar però res del que escriu es publica perquè tot el que escriu de fa dies són projectes i il·lusions. Projectes i il·lusions que comparteix amb una gent que ha entrat a formar part de la seva gent, projectes de futur i il·lusions presents. Però mentre escriu no deixa de pensar en que escriure i sobre que parlar, sobre que reflexionar i sobre que vol fer saber a la seva gent.
Voldria explicar tantes coses!, voldria explicar que se sent feliç, que la seva vida ha fet un gir inesperat, un gir que encara no sap cap a on va però que el fa sentir-se feliç perquè la vida li ha presentat projectes de futur pels que ara cal escriure i il·lusions presents que poden fer del futur una cosa molt i molt maca, tan maca com mai ha experimentat. Però li fa por parlar d’aquestes coses perquè te por que s’espatlli i tot es quedi en un no res.
Són dies de molt escriure i molt llegir i quan no escriu llegeix. Acaba de llegir una novel·la que parla de la mort d’un ser estimat, d’una mort lenta i dura afrontada de manera elegant per la protagonista i de manera estúpida pel protagonista. I no és més que una història d’amor que comença i continua amb la mort. Una dona va al metge es titula la novel·la i si bé al principi no l’hagués recomanat a ningú, una vegada arribat el final es converteix en una lectura recomanable sobre la vida, sobre la mort i sobre el càncer, però sobretot sobre l’egoisme masclista que encara ara predomina a la societat. És, en definitiva, una història d’amor, com totes les històries.
I continua escrivint, escrivint i redactant itineraris per llocs desconeguts, per llocs imaginats i transmesos per algú que s’estima aquell lloc, itineraris ficticis que ves a saber si s’assemblaran a la realitat, però ell continua escrivint i passa una tarda, dues tardes, tres tardes, tardes d’escriure itineraris i d’escriure i descriure projectes, projectes de futur on s’imagina compartint i creant noves il·lusions, noves idees i noves perspectives que ningú pot saber cap a on aniran però que ell voldria tinguessin un final feliç.
I quan para d’escriure torna a llegir. Escriu i llegeix perquè en el fons el que fa és buscar, buscar en el imaginari de l’escriptura respostes a les seves il·lusions i als seus petits interrogants que sens dubte el temps respondrà però que ara ell voldria veure solucionats o si més no encaminats cap a una banda o cap a l’altra. Però el temps no es detura i aviat tindrà resposta als seus interrogants i podrà tornar a escriure dels seus sentiments, de les seves experiències i podrà tornar a escriure sobre la solució dels seus interrogants.I quan no escriu i no llegeix camina buscant inspiració, però ara la seva ment només està posada en una cosa, en aquell bosc misteriós pel quan s’ha d’endinsar en busca d’aquella llum que es veu al final. Ha d’explicar i ha d’aprendre de tot el que vegi i es trobi en aquest caminar pel bosc perquè segur que quan arribi al final, tot el que hagi vist i trobat mereixerà molt la pena i serà digne del millor dels contes sota la llum de l’espelma. Per primera vegada en molt de temps no te por en endinsar-se en el bosc.