Creu que l’ha trobat

Creia haver trobat la dona de la seva vida, i segurament l’havia trobat, però aquella tarda, aquella tarda de caminar i de compartir el bell paisatge del món d’un animal simpàtic i espantadís, després d’haver compartit bells paisatges de mosaic i de llunyans però properes serralades i muntanyes, després de compartir la companyia d’una agradable i simpàtica criatura i una bella xerrada en una terrassa d’estiu, ell va saber que a ella un petit problema mèdic la tènia preocupa i atabalada, una possible malaltia difícil d’entendre i compartir per un home.
En altres circumstàncies la notícia l’hagués atabalat però darrera aquella notícia hi havia la sincera mostra de confiança que ella li va mostrar. Eren poques les persones que coneixien aquella notícia, aquella possibilitat d’una malaltia dolenta i emprenyadora, però ella havia confiat en ell i ell va veure en aquella confessió una mostra més enllà de la confiança. Potser s’equivocava i malinterpretava aquella mostra de sinceritat, però ell va veure en aquelles paraules sinceres una mostra d’amistat. I per a ell l’amistat tot ho era.
No va poder treure’s del cap aquella primera confessió, confessió difusa però prou evident i va passar la tarda de passeig, la tarda de paisatges i bona companyia en una tarda de descobriment de sentiments. Prou que li havia costat obrir el seu cor, un cor de fàcil entrada i difícil sortida, un cor ple de gent i ple de reserves a possibles tornades, tornades que ell ben be sabia que mai es produirien. Ell pensava que al seu cor difícilment hi hagués espai per a algú més, pensava que ja el tenia ple, però no, el seu cor encara era capaç de rebre nous inquilins i ella era un.
I aquella confessió la va portar directament al seu cor. Tot el passeig va estar pendent d’ella, pendent de tal manera que ella no s’adonés perquè ell no volia dir el que sentia ni dir-li que malgrat tot ella ja estava al seu cor perquè encara que la notícia o la confessió no hagués arribat, ella ja era a punt de formar part del seu cor que només necessitava un senyal , i el senyal va ser la mostra de confiança.
Va ser després, després del passeig, després de les emocions de natura compartida que ella va parlar obertament i va obrir el seu cor a la seva confiança. Ell hagués volgut abraçar-la i compartir amb ella aquella preocupació, però va pensar que el millor que podia fer no només per ella, també per ell, era animar-la i treure transcendència al fet, perquè passés el que passés ell pensava continuar al seu costat, perquè ella ja estava dins del seu cor, i sortir del seu cor era més que difícil. Només volia animar-la i ajudar-la a superar aquell tràngol.
Es tornarien a veure i ell tornaria a dissimular els seus sentiments, tornaria a animar-la i tornaria a deixar obert el seu cor perquè encara entrés d’una manera més contundent i tornaria a compartir amb ella bells paisatges i bells moments, moments curts, moments breus però moments en definitiva. No podia demanar més, no li calia més.La dona de la seva vida no era més que una utopia, una excusa per continuar deixar obert el seu cor, però el que realment calia era deixar el cor definitivament tancat i viure per molts anys els millors moments de la seva vida.