La nit del gamarús

És la nit del gamarús, una nit del darrer dia de la primavera, una nit que s’acaba amb el inici de l’estiu, una nit organitzada amb moltes ganes i amb moltes il·lusions.
La veritat és que no tenia gaire ganes d’anar, però al final es va decidir, es va decidir o el van decidir, és igual, el cas és que després de parlar amb la dona que de petita feia collarets i menjava floretes blaves, va anar a la nit del gamarús amb ella.
La nit del gamarús és una trobada de caire ambiental, de caire ecològic, que es celebra cada any i en el que es deixa anar, s’allibera, un rapinyaire nocturn. És una jornada organitzada per gent que com ell sent la natura i te inquietuds de responsabilitat vers la natura, vers la vida, per gent que poc a poc es va convertint en gent amiga, en gent estimada i en gent amb la que lluitar per salvar, encara que localment, aquest malaurat planeta.
I encara que la dona que de petita feia collarets i menjava floretes blaves, i a qui ningú li importa com es diu, tenia ganes d’anar a aquesta trobada, el que ell volia era veure-la a ella, encara que ella no ho sabés, encara que després d’estar a la trobada a ell també li fes gràcia d’haver anat. A ell li hagués agradat perdre’s per la muntanya camí de l’església on es faria l’alliberament, a ell li hagués agradat perdre’s i passar més estona a soles amb aquella dona, perdre’s i poder parlar amb ella, només parlar i, en tot cas poder mirar el cel i contemplar les estrelles junts.
Però no es van perdre. Van arribar d’hora i es van trobar un company, un amic, amb la seva família. Ell sempre havia cregut que un conegut, un company, passa a ser amic quan en coneixes la seva família i comparteixes amb ell algun moment emotiu. I de moment ell coneixia la seva família, de moment aquell company ja era per a ell un amic.
Nens divertits, nens extravertits i nens entremaliats, com tots. La dona, una dona igual d’extravertida, igual de propera i amb aquella lluminositat que només dona la maternitat i l’alegria de viure, com totes les mares. L’entorn ideal, un entorn sense urbanitzar, un entorn verd, envoltat de bosc, un entorn idíl·lic i propens per a un gamarús, ja tingui ales o no...
Mica en mica va anar venint gent i ell continuava al costat de la dona que de petita feia collarets i menjava floretes blaves, no se’n volia separar perquè no la volia perdre. Mica en mica el sol s’amagava per entre els núvols i mica en mica el moment d’alliberar els gamarussos s’apropava. Si, els gamarussos perquè hi havia dos, un més gran que havia patit un accident i un de més petit que el van trobar quan encara era un pollet.
I mentre arribava el moment de la llibertat, per un moment es van separar. Ell va entrar a l’església per a pujar al campanar, però encara que tothom baixava meravellat del campanar per les boniques vistes que es divisaven, ell no va voler pujar sense ella, no va voler pujar i viure un moment de segura emoció tot sol. La va estar buscant amb la mirada fins que la va trobar i va anar al seu costat, però llavors ella va voler pujar al campanar. No va tenir prou valor de dir-li en que sentia i es va quedar esperant-la. No volia perdre-la. I ella va tornar al seu costat i li va explicar com de fantàstic i meravellós era aquell campanar, com de maques eren les vistes i els voltants des d’aquell campanar. No va voler pujar, amb les seves explicacions en tenia prou, amb les seves paraules es va fer una idea de com de bonic hauria estat pujar junts a aquell campanar.
I la nit era a punt de caure i el moment d’alliberar els gamarussos havia arribat. La gent es va apilar al voltant d’aquells ocells, d’aquelles criatures, que tant a prop estaven de recuperar la llibertat una i de viure-la per primera vegada l’altre, com ells. El més petit, el que havien trobat quan no era més que un pollet, el que va caure del niu amb el seu germà després d’una nit de forta tempestat que va fer caure primer una teulada i després la travessa de fusta on els seus pares van fer el niu, el que va veure indefens i impotent com el seu petit germà moria fruit de la violenta caiguda, i el que va veure com uns homes el trobaven i el portaven a un centre on l’ajudarien a sobreviure, va servir de model perquè els presents el contemplessin i el fotografiessin fins a espantar-lo amb els flaixos de les seves càmeres.
Va ser el primer en ser alliberat. Va obrir les seves ales i es va enlairar cap el bosc mentre els espectadors l’aplaudien com animant-lo a fugir d’aquell espectacle. Després van alliberar a l’altre. Era un gamarús més gran que havia patit un accident i havia perdut parcialment la visió. Indefens i confús es va amagar en un voral de la carretera fins que algú el va veure i el va lliurar als mateixos homes que van trobar al petit pollet. També el van portar al centre de recuperació on en el guarir de les seves ferides i el van alimentar fins a la completa recuperació de la seva visió. Va ser alliberat poc després que el pollet i també va ser animat pels espectadors a fugir d’aquell moment estressant.
La nit va continuar amb un senzill sopar al voltant de taules i torxes, amb la fresca d’aquella darrera nit de primavera ennuvolada i que no deixava veure les estrelles. La nit va continuar un al costat de l’altre i acompanyats dels nous amics que semblaven conèixer-se de tota la vida. Per a ell aquella nit no hauria d’haver acabat mai, per a ell aquella nit era la nit perfecte, la nit ideal. Però tot s’acaba, els bons moments s’acaben per donar pas a d’altres tant o més bons. Van tornar a casa i encara que fos per poc temps van poder estar junts parlant d’això i d’allò, com ell hagués imaginat aquella nit màgica, la més curta de l’any, la del canvi d’estació.
I mentrestant, per sobre d’ells i sense que ells s’adonessin, els dos gamarussos volaven lliurement per aquell bosc que s’hauria de convertir en la seva nova llar, per sobre d’ells dues ombres d’elegant vol perseguien des del cel a aquell vehicle de fosc color que deixava entreveure per entre les finestres uns brillants colors de felicitat i de qui sap quines coses més que emetien les aures de dues persones que en aquell moment circulaven per entre els arbres.Diuen que aquells gamarussos es van fer al bosc i que es van quedar en ell per molts i molts anys. Diuen que aquells gamarussos de tant en tant es trobaven i recordaven els moments viscuts en el centre de recuperació, on s’havien vist per primer cop. També diuen que una vegada mentre sobrevolaven els boscos durant una càlida nit d’estiu van tornar a veure aquell vehicle de fosc color que deixava entreveure per entre les finestres uns brillants colors i llums de felicitat i de qui sap quines coses més que emetien les aures de dues persones que en aquell moment contemplaven el bell espectacle de les estrelles mentre parlaven en aquella càlida nit d’estiu.