En tenia prou

Es veien una hora al dia, una hora a la setmana, una hora al mes. Sempre era poc, per a ell sempre era poc, però tampoc tenien més temps. És per això que ell aprofitava aquella hora, l’aprofitava al màxim i mirava de viure-la amb tota la intensitat i amb tot el seu cor. No podia demanar més, ni podia ni volia. Amb aquella hora en tenia prou.
Una hora, seixanta minuts. No és res a la vida, no és res o ho és tot, per a ell ho era tot. Seixanta minuts de gaudir i de viure, seixanta minuts de compartir uns moments únics i irrepetibles, seixanta minuts, una hora, una hora al dia, una hora a la setmana o una hora al mes. És igual, la millor hora de la seva vida.
Una hora, seixanta minuts de vida. Tot començava una mica abans, començava el dia abans. Moments d’incertesa, moments de nerviosisme i moments especials. Tot eren preparatius, preparatius des del mateix moment que sabia que aquella hora estava tant a prop.
Es preparava i sortia de casa per a viure aquella hora, aquella escassa hora però aquella hora tant desitjada. Sortia de casa i anava cap allà, cap el lloc de trobada. Arribava abans, una mica abans i somiava, somiava que no hagués de tornar allà a esperar perquè ja estaven junts. Però sabia que el seu somni era impossible.
Esperava. Assegut i esperançat. Esperava fins que arribés el moment. I el moment arribava. El moment arribava i el sol per fi sortia, sortia del seu amagatall, sortia de la seva llar i mica en mica i a mida que a ell s’apropava, donava vida a tot el que l’envoltava. Al seu pas les flors s’obrien, el cel s’il·luminava i la natura es despertava. I ell revivia, ell renaixia i per a ell començava un nou dia, un nou dia, un dia de somnis, un dia d’esperança i un dia d’alegria.
El sol sortia i poc a poc però a gran velocitat s’acostava a ell fins acaronar la seva cara amb la seva presència. Es saludaven, aturaven el seu temps i es donaven la benvinguda. El moment era intens, era profund i era íntim. El moment era irrepetible.
Després el temps passava, passava intensament, profundament i íntimament, fins que el sol s’acomiadava i tornava a la seva llar, al seu amagatall. El moment de la tornada semblava un instant però passava poc a poc.
El sol ja era a casa i per a ell tornava l’obscuritat, tornava la foscor i tornava la incertesa. Però l’obscuritat, la foscor i la incertesa era un fins aviat, era un fins ara, era un fins aviat, un fins que ens podem tornar a veure demà, la setmana que ve o el mes que ve, perquè passi el temps que passi ens tornaran a veure i reviuran aquells feliços instants en companyia i al seu voltant la natura mostrarà la seva exuberància i tot reviurà. Les flors es tornaran a obrir i els cel es tornarà a il·luminar.Una hora. Una hora al dia, una hora a la setmana o una hora al mes. Ell en tenia prou perquè aquella hora era la millor hora de la seva vida, la millor hora de la seva vida al costat de la seva font de vida i la seva font d’esperança i felicitat. Era una hora al costat del sol de la seva vida, de la font de la seva vida.