Camina per la muntanya

Camina per la ciutat, entre blocs de pisos sense balcons, amb finestres, moltes finestres. Finestres amb roba estesa i porteries humils amb gent gran asseguda que tot s’ho mira. Els carrers descuidats, brossa pel carrer i cotxes aparcats arreu. Els carrers fan pujada i al final de la pujada arriba la muntanya. Una muntanya pelada i envoltada de ciutat, de polígons, d’esteses elèctriques i brutícia. Molta brutícia record de vetllades de joves amants que s’han estimat i han deixat a terra la memòria d’una nit, memòria que com la brutícia serà arrossegada pel temps.
Camina per la muntanya, sense ombres per camins solejats, muntanyes ermes pel foc que any rere any s’endu el poc verd que encara s’atreveix a néixer any rere any, però camins d’esperança que algun any no arribi el foc, el foc accidental d’una nit d’amor o el foc intencionat d’aquell que res no s’estima ni ningú no s’estima. Puja i baixa per la muntanya i ara veu el mar, ara veu les cases, cases i més cases que s’estenen per la muntanya. Cases d’autoconstrucció, cases noves i cases velles. Algunes habitades d’altres no. I amb les cases arriba la vegetació, vegetació estranya, flors estranyes però plantes en definitiva.
Camina per la muntanya i deixa enrere les cases. La vegetació torna a ser morta, no hi ha fauna, no hi ha aigua i al voltant tot són polígons i més polígons, carreteres i més carreteres i més enllà la via del tren. La fauna no pot venir, els ocells no volen venir i pol·linitzat la muntanya perquè la muntanya és erma. Només ginestes, ginestes grogues esperant la calor per assecar-se i esperar que aquest any no arribi el foc.
Camina per la muntanya, per antigues rieres que fa anys portaven aigua, aigua fresca i cristal·lina, aigua que jugava a la muntanya i de la que bevien els arbres, però ara no queden arbres i l’aigua ja no baixa. Ara hi ha pedreres, pedreres i soroll, soroll i pols que aixequen els camions i tot ho embruten. I enrere, enrere queden els gratacels, queden els blocs de pisos sense balcons i les alineades finestres semblen cel·les.
Camina per la muntanya i deixa enrere les pedreres. Puja i baixa i veu el mar, veu el mar i veu les ciutats i els polígons que envaeixen les valls. I ara tot canvia. Arriben els arbres que han fugit del foc i arriben les obagues arbrades i fresques que donen un respir al caminant, al caminant i als petits animalons que ja han trobat una llar. Com els ocells, que aquí si que venen a fer els seus nius. I els arbres es van fent grans, els arbres que mai han conegut el foc amaguen l’horitzó, un horitzó de vall envaïdes pels polígons i per les carreteres. Unes valls que no fa pas gaire eren camps de cereals, camps d’hortalisses i camps de masies que vivien del riu, un riu que vivia de les rieres que ja no hi són, rieres que tenen por i no surten a la muntanya. Es queden sota terra esperant que algun dia puguin tornar a jugar per la muntanya.
Camina per la muntanya i torna a trobar cases, cases d’autoconstrucció amb andalusos jardins plens de flors blanques i vermelles. Jardins que són horts com els horts que ara són jardins. Cirerers, palmeres i nesprers, oliveres i clavells i geranis, molts geranis. I soroll, molt soroll, soroll de gossos, soroll de músiques i sorolls d’ai, ai, ai. Soroll de veïns que criden perquè no saben parlar fluixet i soroll de televisors que ningú no es mira. Cotxes aquí, cotxes allà. Motos sorolloses i el bosc que tímidament s’amaga perquè te por del foc, del foc i de la motoserra. I els ocells també s’amaguen, s’amaguen entre les branques del bosc escoltant els altres ocells, ocells canterells, ocells presoners en petites gàbies amb vistes al bosc. Però malgrat el seu tancament els ocells canten perquè senten l’olor dels arbres.
Camina per la muntanya. Ha tornat a veure el mar i ha tornat a veure la vall. Les cases s’han acabat i els camps erms s’han acabat. Ara tot són obagues, ombres entre els pins i les alzines que comencen a arribar. Alzines que tímidament s’han quedat aquí fugint del foc i fugint del soroll. Ja no hi ha ginestes, ara hi ha bruc i hi ha pistàcies, hi ha ratolins, ocells, aranyes i senglars.
Camina per la muntanya, ara sí, ara ja ha arribat a la muntanya. Jo no hi ha soroll, no es veu el mar, no es veu la vall. No hi ha torres elèctriques ni els avions sobrevolen el cel. Els bosc és dens i el bosc és fresc. Trepitja el terra, el terra de la seva terra, terra humida, terra viva i terra on les rieres ja no s’amaguen. Alzines i roures, castanyers i algun vern. I voltant les rieres oms i llorers, llorers i freixes i flors, moltes flors i herbes que fan olor, olors que no són a fregits ni a olis recremats, olors que no són de barbacoes ni de tubs d’escapament, són olors de natura.Camina per muntanya i s’atura. Va començar el seu camí a la ciutat envoltat de blocs de pisos sense balcons i no va parar de caminar, perquè es fa camí al caminar, al caminar es fa camí i al mirar enrere es veu la senda que no mai s’ha de tornar a trepitjar.