El destí també juga

Potser et sorprendré. És el que li va dir i ell va pensar que sí, que el sorprendria, però va arribar el dia i no es va produir la sorpresa. Va estar esperant, va estar esperant el moment però al final ella no va aparèixer i aquell dia que ell imaginà com un gran dia va acabant sent només un dia més, un dia més sense sorpreses.
Fa alguns anys va començar a escriure i un dels capítols del seu llibre portava com a títol una frase, una frase d’algun que potser com ell esperava ser sorprès, però que va acabar sense sorpresa.
Algú va dir una vegada que el destí posa les cartes i que nosaltres juguem. Ell sempre ho havia pensat, ell mai havia cregut en el destí i ell sempre havia pensat que es destí no és més que una excusa, que un pretext per justificar els errors i els encerts de la vida. Ell sempre havia pensat i continuava pensant que el destí el marca un mateix, que res hi ha escrit i que res hi ha traçat. Que tot el que fem i tot el que ens passa no és més que la conseqüència dels nostres actes, ja siguin encerts, ja siguin errors i que res està previst.
Aquell dia va estar esperant que arribés el moment de creure que tot allò no era més que una excusa, va estar esperant que el destí es mostrés i que el destí li canviés una part del seu destí. No buscava amor, no buscava canviar la seva vida i no buscava justificar un canvi de rumb, no, tot això no ho buscava, ell només buscava que aquella petita possibilitat, que aquell sorpresa que potser l’esperava li donés una pista, una pista sobre moltes coses, sobre el seu present, sobre el seu futur i qui sap si sobre el seu passat, perquè tots tres marquen el devenir d’un, el present, el futur i el passat.
Ell pensava que aquella sorpresa li faria entendre el seu passat, viure el seu present i esperar el seu futur. Volia entendre, volia confirmar i volia percebre. Entendre el seu passat, confirmar el seu present i percebre el seu futur.
Va esperar. Potser no va esperar prou però va esperar. Va tornar a la seva vida, una vida sense sorpreses o una vida amb prou sorpreses. Qüestió d’interpretació. Ell sempre havia pensat que el destí només posava les cartes. Aquella tarda el destí va posar les cartes i ell va jugar. Però no. Això és el que ell pensava però no, aquella tarda les cartes les va posar ell i el destí va jugar. Va jugar i el seu passat, el seu present i el seu futur van tenir un sentit.
Va tornar a casa, va escoltar música i va escriure, i mentre escrivia va entendre el joc de cartes que tenia sobre la taula. Va entendre el joc que li tenia previst el destí i va entendre quina era la jugada que s’havia plantejat el destí amb les seves cartes. Aquella tarda va jugar una partida cara a cara amb el destí, aquella tarda i sobre aquella taula un posava les cartes i l’altre jugava. Qui guanyaria?, guanyaria qui sabés llegir el joc, qui sabés quina era la propera carta en sortir i qui endevinés el joc del contrari.
Aquella tarda un posava les cartes i l’altre jugava. Aquella tarda el destí va perdre, perquè estava escrit en la jugada que les cartes del destí no porten sorpreses i estava escrit que el joc s’acabava quan algú descobria la jugada, i el destí no coneix de sorpreses, el destí és lleial i el destí és net. I per guanyar al destí només cal seguir-li la jugada i endevinar la seva propera ma. I ell ho va fer, ell va endevinar la jugada del destí i va veure clarament que el podia guanyar.
Va veure la seva jugada i va veure un as amagat, un as amagat en forma de sorpresa. El destí guanyaria quan jugués la seva carta màgica, la carta de la sorpresa. Però aquella carta no la jugaria avui, perquè si la hagués jugat avui el destí hauria guanyat la jugada però no ho va fer i el destí va perdre la jugada. Va perdre la jugada però potser no la partida. Però per jugar la partida ell hauria de continuar jugant, i ell ja començava a estar cansat de jugar amb el destí, un destí previsible i un destí incapaç de jugar la seva carta màgica, la carta de la sorpresa.
Si aquella tarda el destí hagués jugat la carta de la sorpresa, el destí li hagués guanyat la partida perquè aquella tarda ell s’hagués deixat derrotar. Perquè aquella tarda ell volia desfermar els seus sentiments i volia abraçar i volia ser abraçat. I aquella tarda que el destí no va jugar la carta de la sorpresa ell va acabar abraçant i sent abraçat per algú que segurament no estava previst que formés part del seu destí.Una vegada més el destí havia posat les cartes i ell havia acabat jugant. Però el destí potser sí que va acabar guanyant, i el destí potser sí que l’havia fet caure en un parany per acabar guanyant la partida.