Viatge a la felicitat

Era la primera vegada que viatjava en tren en aquella ciutat que feia poc l’havia rebut. Els primers mesos en aquell nou destí van estar una mica durs i complicats, per moltes raons, però bàsicament per ser una nouvinguda, per haver d’estar-se a casa d’uns familiars i per haver vingut amb la incertesa d’una nova vida, una nova feina i uns nous amics.
Va deixar el seu país d’origen per deixar enrere les penúries econòmiques, la duresa d’un sistema polític difícil i per la manca d’oportunitats per a algú com ara ella. També va voler fugir d’un futur no gens prometedor on acabaria casada per obligació, carregada de fills i lluitant per poder alimentar-los.
Però ella era ambiciosa. Havia estudiat idiomes i s’havia especialitzat en turisme, però en el seu país de poc servien aquests estudis, com a molt li haguessin servit per treballar en un hotel turístic de la costa on hauria d’haver acabat venen el seu cos, un cos d’altra banda espectacular i pel qual ja havia tingut algun que altre problema pel desig que provocava entre els homes del seu entorn, fins i tot del més proper.
Gràcies a internet va aconseguir una entrevista en una multinacional que buscava gent amb els seus coneixements, i va ser prou intel·ligent com per no mostrar el seu cos durant aquella entrevista a través de la xarxa, cosa que li hagués facilitat i molt les coses, però ella volia aconseguir els seus propòsits no pel seu físic sinó pel seu cap. I ho va aconseguir, d’entre tots els perfils i persones que van ser entrevistades va ser seleccionada entre les primeres, de tal forma que les portes se li obrien de bat a bat. Va poder triar destí i va triar aquell, el d’aquella ciutat llunyana d’un altre continent, però ciutat on ja vivien alguns familiars i compatriotes.
No s’ho va pensar, va acomiadar-se de la família, dels amics, del seu poble i del seu país i va aterrar en aquella ciutat europea, ciutat amb mar i muntanya, ciutat cosmopolita i moderna, ciutat que li obria les portes a un futur ple d’esperança i il·lusió.
Els directius de la empresa per la que treballaria la van rebre a la mateixa pista, la seva nova feina estaria allà, a l’aeroport d’aquella ciutat, un aeroport que ben aviat estrenaria noves instal·lacions i on els vols internacionals passarien a encapçalar la facturació màxima. Però els inicis van ser una mica durs i complicats. El seu físic no passava desapercebut i un dels directius va intentar seduir-la. Ella va seguir el joc innocentment fins que el joc es va tornar perillós i de les paraules el directiu va voler passar als fets. Les companyes que estaven al fet la van ajudar i entre totes van denunciar els esdeveniments. El directiu va ser rellevat de les seves funcions i destinat a un altre continent. Per fi es podia sentir orgullosa de si mateixa i de la seva feina. Ara ja era alguna cosa més que un cos bonic. Aquella multinacional la va valorar pel que realment era, un ésser humà.
I ja establerta a aquella nova ciutat, amb pis propi i feina assegurada, va pensar que havia arribat el moment de començar a volar sola. Fins ara sempre havia tingut la protecció de les seves noves companyes, les mateixes que la van lliurar d’aquell fastigós directiu i les mateixes que la van ajudar a buscar pis i les que li van mostrar aquella nova ciutat i li havien ensenyat a moure’s per ella.
Aquell dia de festa a l’empresa una de les seves companyes la va convidar a casa seva. Una casa a les afores de la ciutat, una casa adossada amb el seu jardí, la seva barbacoa i la seva petita piscina. Aquell dia la seva companya li obria les portes de casa seva i de la seva família, del seu marit i dels seus dos fills.
I aquell dia va ser el primer dia que agafava el tren que apropava la ciutat als pobles del voltant. Però abans d’agafar el tren va voler anar de compres, va voler comprar regals per a la seva companya, pel seu marit i els seus dos fills. Anava quasi tan carregada com quan va sortir del seu país, però estava tan contenta de la seva nova vida!.
Va pujar al tren carregada de paquets, tants que ocupava ben bé tres seients. I aquell tren s’anava omplint cada cop més a cada estació, i els paquets no li cabien enlloc!, però aquell país era diferent al seu, aquelles gents eren amables i rialleres i entre tots li van fer lloc per guardar els regals.Els viatgers del tren se la miraven, no deixava de tenir un cos espectacular, però aquelles mirades, eren tan diferents!, fins i tot aquell home que tenia al davant, aquell home que carregava amb un dels seus regals, se la mirava tímidament i defugint la vista cap al seu generós escot, un escot que tants i tants problemes li havia comportar. Però aquell home potser era diferent, perquè quan es van creuar les seves mirades, aquell home va descobrir en aquella espectacular dona uns ulls impressionants i una mirada fresca i alegre que van fer que per a ell aquell viatge en tren fos com un primer viatge a un altre món, un món meravellós de felicitat i innocència.