Un matí amb un altre color

Treballava en uns grans magatzems dedicats al bricolatge. El seu sou no era res de l’altre món però li permetia viure amb un mínim de garanties i, sobretot, poder mantenir al seu fill, un fill que ja començava a estar en aquella edat on ja precisava la seva petita paga setmanal per a poder estar amb els amics a la sortida de l’escola.
Feia ja uns quants anys que es van separar. La seva relació mai va ser del tot plaent encara que, com totes les relacions, va tenir els seus grans moments, moments de passió que feien que les coses semblessin totes més fàcils dels que realment eren, així que, portats per aquesta passió, van decidir anar a viure junts i comprar-se aquella casa adossada a les afores, emprendre fantàstics viatges al volt del món i canviar tres vegades de cotxe durant els cinc anys que va durar la seva relació.
I d’aquella passió nasqué un petit marrec i amb ell les coses van començar a canviar. Pel pare aquell nen no era més que un problema. Les passionals nits es van començar a espaiar en el temps i les nits de cinema i restaurant es van acabar. Els llargs viatges van passar a ser història i ella va deixar la seva feina, una bona feina de secretaria de direcció en una multinacional alemanya, empresa on es van conèixer i on ell feia de conseller delegat, era el fill del principal accionista nacional.
Ell sentia necessitat de desfermar les seves passions però a casa ja no podia, ella només estava per i per a el nen, així que va començar a buscar fora on desfogar-se. I va trobar consol en la nova secretaria de direcció. I va demanar la separació, una separació per a ella favorable, es quedava la casa en propietat i l’últim cotxe de la parella i mensualment rebria una pensió prou elevada com per mantenir el nen i les despeses de la casa.
I d’això feia ja quasi deu anys, i durant aquells deu anys algunes coses havien canviat. La multinacional on havia treballat i on treballava la seva ex parella també havia patit el flagell de la crisi i va haver de tancar moltes delegacions, tantes que només quedava la central alemanya. I la crisi també li va afectar a ella. El pare del seu fill havia vist reduïts els seus ingressos i ja no podia passar-li mensualment prou diners, ara amb prou feines arribava a cobrir les despeses del nen, però no es podia fer més, i menys encara recórrer a la justícia per a reclamar més diners, no, no era just, de fet ella s’ho va quedar tot.
Va mirar de trobar feina en alguna empresa i va fer cursos de reciclatge, però no trobava res, les úniques feines que li oferien eren precàries i molt per sota dels seus coneixements i les seves habilitats, però els diners de la caixa eren cada cop menors i les factures cada cop més elevades, per no parlar del preu dels aliments que no paraven de pujar i pujar.
Va tenir sort, una nova franquícia dedicada al món del bricolatge i la construcció obriria portes en un magatzem d’un polígon proper a on ella vivia. Va cursar la instancia i va tenir sort, la van acceptar, i és que era la primera vegada que la seva situació es convertia en una circumstància favorable. El fet de ser mare soltera, de tenir un subsidi d’atur a punt de finalitzar i de tenir quaranta anys li va obrir les portes a aquella feina. No era la feina somiada, ni molt menys, però estaria a prop de casa i l’horari no era del tot dolent, a més, el sou sense ser res de l’altre món li permetria viure amb un mínim de garanties.
Els primers dies van ser d’il·lusió i empenta, com tots els començaments, però a mida que passaven els dies i les setmanes una dura sensació de desesperació, abatiment i ansietat es va anar apoderant d’ella. Aquella feina monòtona i servil l’abatia i la superava, però no es podia rendir, havia de seguir lluitant doncs fora aquesta feina no brillava cap altra llum.
Van ser uns temps difícils, uns temps d’aguantar les impertinències i grolleries dels clients, temps d’aprendre a desempallegar-se d’aquells bavosos que se l’insinuaven obscenament i temps de silenciosa solitud només compartida amb les seves altres companyes al finalitzar la jornada.
Però un dia es va llevar i per a ella tot semblava tenir un altre color. De sobte es va adonar que res podria espatllar aquesta nova vida que havia emprés, que tot el que havia viscut fins ara no era més que part del seu passat i que mai més tornaria a viure com havia viscut fins ara. Els restaurants cars, els llargs viatges i els dies de passejar junt amb el seu nen s’havien acabat, eren part del record. Ara el que calia era acostumar-se al seu nou horari, a fer noves amistats entre les companyes de feina i a aprendre a desempallegar-se d’aquells clients inofensius que l’únic que volien era mostrar la seva masculinitat davant aquella dona cohibida i timorata. Des d’aquell matí cap més insinuació ni paraula grollera, des d’aquell matí la seva forta personalitat i les seves ganes de començar una nova vida s’imposarien a totes les dificultats fins que les pogués superar. Aquell matí que semblava tenir un altre color era el primer dia de la seva nova vida, una nova vida on la passió ja no tindria espai i on s’imposaria la il·lusió per tirar endavant.