És tard i es fa fosc

Ja és tard i s’ha fet fosc, és l’hora d’anar a dormir però no té son. Malgrat això se’n va al llit i prova de dormir. És fosc encara i que per la finestra entra llum, llum del carrer, però l’habitació està a les fosques. Ha tancat els ulls tot mirant de dormir, però no pot dormir.
És fosc i tot és en silenci, i encara que tot és en silenci i la finestra està tancada, entra el remor del carrer per les escletxes que deixa una finestra desencaixada que no tanca bé, entra el soroll de fons lleuger i constant dels cotxes circulant per l’autopista, per l’autovia i pel carrer i entra el soroll febril de les indústries dels polígons, un run run continu. Però són sorolls habituals i de tan habituals han entrat a formar part del silenci. Malgrat aquests sorolls l’habitació és en silenci i l’habitació és fosca. No hi ha cap inconvenient per agafar la son.
Però no pot dormir, alguna cosa l’amoïna i no li deixa dormir. Te els ulls tancats i mira el sostre, un sostre il·luminat per la llum del carrer però que ell no veu perquè te els ulls tancats. Mira de concentrar-se en algun punt indeterminat de l’espai, mira d’eliminar tots els pensaments negatius del seu cap, els negatius i els positius, tots els pensaments, vol buidar la seva ment i conciliar la son però no pot, li costa.
Algun soroll estrany el desvetlla i li trenca la concentració, potser vingui d’algun pis veí. Para atenció per trobar l’origen però no es torna a repetir. Ha de tornar a buscar un punt indeterminat i ha de tornar a buidar la seva ment. Però, perquè no pot dormir?, què és això que li ronda el cap i no el deixa dormir?. Ja fa dies que dura, de fet dura des que és allà, en aquell fred edifici, en aquella freda habitació d’aquell hospital on va ingressar fa pocs dies i on li han de diagnosticar l’origen del seu insomni.
S’encén el llum de l’habitació, és una infermera que ha vingut a donar-li una pastilla per dormir. Fa dies que no pot dormir i ha de dormir. La infermera li dona la pastilla i s’espera a que li faci efecte. Però no funciona, continua ben despert. La infermera i el pacient es miren. Dels ulls del pacient dues llàgrimes cauen suaus i desconsolades. Necessita dormir, necessita descansar. La infermera se’l mira pietosament, s’acosta a ell i l’abraça. El cap d’ell descansa sobre el pit d’ella mentre li acarona el cabell.Finalment el pacient s’ha adormit, el pacient no necessita pastilles, no necessita teràpia, el pacient necessita ser estimat i necessita ser arropat. El pacient no vol pastilles, el pacient vol ser abraçat.