Sempre queda algú

La vida que portava era fàcil, molt fàcil i plena de luxes. Encara que quan va venir del seu país va passar per algunes dificultats, sobretot abans de tenir els papers en regle, no va trigar gaire en relacionar-se amb aquells compatriotes seus que el van facilitar de totes totes la vida.
Va començar com tants d’altres distribuint petites quantitats pel carrer i les discoteques del voltant, però la seva perícia ben aviat el van fer escalar posicions dins l’organització i a poder disposar de prou diners com per tenir pis i vehicle propi.
Els seus superiors estaven d’ell, era resolutiu, fidel i si havia de ser contundent també ho era, i no van dubtar gaire a l’hora de proposar-lo per fer d’enllaç amb els distribuïdors internacionals. Aquest va ser per a ell un moment d’inflexió. Les quantitats de diner que movia començaven a ser importants i ben aviat va canviar el pis per un xalet, un xalet que sempre era ple de bons amics amb els que feia grans festes on el menjar, l’alcohol i les dones no hi faltaven.
En un dels viatges de negocis al seu país va conèixer a una jove i espectacular model publicitària a la que va seduir. Tres mesos després la noia embarcava en un vol directe a la ciutat i es convertia en la seva parella. Ara, a més d’un gran xalet amb piscina, tres cotxes de luxe i roba de les millors marques, també tenia al seu costat a una fantàstica dona amb qui passejar la seva grandesa i a qui mostrar als amics en les festes.
Tot marxava a les mil meravelles, el seu status dins l’organització el convertien en una de les persones més importants pel que fa al tràfic i distribució no només a la península sinó que a bona part del sud del continent. Es va envoltar de bon i fidels amics que li feien costat en tot moment i al seu entorn sempre hi havia alguna dona disposada a fer-li passar un bon moment, al marge de la seva parella oficial.
Però tot d’una la cosa es va començar a complicar. Problemes entre organitzacions rivals havien cridat l’atenció de la policia i d’entre els papers confiscats en una batuda va aparèixer el seu nom. El cercle policial al seu entorn va ser brutal fins que, en un descuit, va ser enxampat en una operació internacional a gran escala. La presó l’esperava.
Els primers mesos després de la detenció van ser durs. Se li va concedir la llibertat provisional vigilada i no podia sortir del país. Passava gran part del dia al seu xalet on dos prestigiosos advocats miraven d’aconseguir demostrar la seva innocència o com a mínim un tracte que l’afavorís. Però res no es va poder fer, el jutge va dictar sentencia i l’esperaven divuit anys a la presó. Afortunadament, el que si que va poder aconseguir és complir la pena en una presó on tots els condemnats eren per motius similars: tràfic de drogues, extorsions i corrupcions econòmiques, i qüestions similars.
El darrer dia en llibertat els seus amics i companys li van dedicar una gran festa on li van prometre fidelitat total i que mai l’abandonarien, però una vegada va ingressar en presó la cosa va anar canviat. A les poques setmanes alguns coneguts van deixar de trucar i escriure, als mesos eren els amics i amants els que ja no trucaven ni escrivien. Quan portava poc més d’una any va ser la seva parella la que va deixar de trucar, va ser seduïda per la persona que ara ocupava en seu càrrec dins l’organització, un d’aquells amics que li va prometre fidelitat total. Els dies, les setmanes, els mesos i els anys anaven passant i ja ningú dels que havien estat al seu costat ja no hi eren. Sabia per altres medis d’ells. Alguns havien mort i d’altres havien acabat engarjolats com ell. Alguna de les seves amants havia acabat treballant en algun prostíbul de carretera i la seva parella havia redreçat la vida i havia tornat al seu país on ara era la dona d’un ministre i es fotografiava amb els seus tres fills.Del que havia estat la seva vida ja no quedava res, no hi havien diners, no havien xalets, ni cotxes ni amics, no hi havien amants ni havia parella. Ara, que ja havia complert la meitat de la seva condemna només li quedava una cosa, la mare. La mare era l’única persona que no l’havia abandonat, perquè les mares mai abandonen els seus fills.