Tot canvia

Feia dies que no passejava vora el riu i aquell dia tampoc tenia la intenció, però la proximitat i la tafaneria em van portar fins a la riba. El riu era viu.
Però abans de recórrer el passeig fluvial vaig fer un volt per aquell petit bosquet artificial on s’està aquella no menys artificial bassa de depuració d’aigües residuals. Fa temps, quan es va iniciar el projecte recordo la incredulitat de la gent i fins i tot dels inspiradors, però mica en mica aquella bassa va anar creixent i fent de la seva missió un objectiu, i ara, entre l’ombra de les alzines i el pins, aquella bassa és font de vida i demostra que la natura per sí sola és prou hàbil com per desfer els greuges d’una societat més feta per desfer que per fer.
Miro el voltant i el paisatge és ben bé contra natura. Més enllà del petit bosc i dels marges del riu s’estenen polígons industrials d’imatge aterradora i una mica més enllà, les estructures de formigó i metàl·liques del circuit d’automobilisme trenquen per moments l’espectacle natural, però tornant la vista a terra i parant l’orella un es retroba amb allò que mai hauria d’haver deixat de ser. Però no tot és negatiu, sense l’acció humana i sense la iniciativa d’aquells incrèduls impulsors de la bassa depuradora, segurament mai hagués presenciat el ritual amorós d’una parella de polles d’aigua, tímides per definició i geloses de la seva intimitat, ni tampoc hagués vist aquelles tortugues sospitosament exòtiques prenen el sol sobre una petita duna.
He arribat al riu, i el riu és net, molt net, tant net que una dona deixa que el seu gos corri juganer per entre les seves aigües i que uns metres més amunt uns brillants peixos nedin i busquin aliment tot evitant ser arrossegats per la corrent. I mentre contemplo l’espectacle recordo com no fa tant de temps aquest riu era mort, recordo haver passat per aquí i haver vist l’aigua, la minsa aigua, baixat fumejant i plena d’objectes. Recordo la riba del riu bruta i erma i no fa pas tant. Ara no, ara la riba és verda, la riba és neta i la riba és viva. Ara les aigües del riu baixen netes, molt netes perquè algú va tenir la idea de construir depuradores per a les indústries i per a les persones, algú va tancar el riu i va decidir que ningú més aboqués les seves runes al riu.
Continuo el meu caminar per passeig fluvial i travesso pel costat d’aquella fàbrica que ennegreix els seus voltants, travesso aquell forn que cobreix el que l’envolta d’una gruixuda capa de negre material que no deixa viure res. Però sí, si que deixa viure, perquè malgrat no plogui els arbres i els arbustos lluiten per sobreviure i s’esperen pacients l’arribada de les pluges que netegen les seves fulles, i ara que ha plogut, les fulles són netes i la fàbrica fins i tot és neta.
A banda i banda les plantes floreixen, flors blanques, grogues, blaves i vermelles i contemplar aquest espectacle primaveral és contemplar el millor jardí del món, un jardí que mai podrà imitar ni el millor dels paisatgistes.
El vent bufa suau i a ràfegues, i a cada ventilada el pol·len s’escampa creant núvols de suaus angelets. El verd dels pollancres contrasta amb el blau intens del cel i els encara verges camps de cultiu lluiten per sobreviure entre la constant evolució industrial que els va arraconant.
He arribat fins la ciutat, petita ciutat però al cap i a la fi ciutat. I continuo caminant tot remuntant el curs del riu, i el riu continua viu. Aquí la gent s’ha fet seu el riu i en te cura, i la gent se sent ufanosa de tenir un riu tant net, perquè la gent d’aquesta ciutat, petita ciutat, també recorda quan el riu era mort, quan el riu fumejava i quan les indústries i les persones abocaven els seus residus directament al riu. Però ara ja no, ara fins i tot les indústries depuren les seves aigües abans d’abocar-les.
Continuo camí sense adonar-me que ja he remuntat prou, és la gossa qui s’adona perquè s’ha parat i no vol continuar, sap que hem de tornar i que el camí és llarg. Sort en tinc d’ella, perquè de ben segur hagués continuat remuntant fins el cim de les muntanyes per agrair a la natura que el riu sigui viu.
I de tornada baixo per l’altra riba, impregnant els meus sentits de tots aquests sentiments i records perquè l’espectacle d’aquest any s’ha de ben guardar no sigui cas que no es repeteixi. I tot baixant dues adolescents es fan fotos i prenen el sol tot a tocar del riu, perquè el riu és viu i per a elles, que ara mullen els seus peus a la freda aigua, aquest riu sempre ha estat viu, perquè l’han conegut així, però aquest riu que és el seu riu no fa pas tant era mort, ben mort i no estaria de més que algú ho recordés, perquè mai deixi d’estar viu i perquè els ànecs i les polles d’aigua puguin continuar fent la seva aquí, entre la fredor dels polígons i entre la pressió humana.En definitiva, aquí he contemplat bocabadat com és possible conviure i mantenir ferm l’esperit industrial amb la conservació de la natura, perquè com deia aquell bon home, la feina ben feta no te fronteres, i bona prova d’això és el riu Congost que poc més avall canviarà el seu nom pel de Besòs i continuarà fent realitat la victòria de la natura.