La petita

Vaig pujar al metro i vaig quedar com sempre al final del vagó, o era el començament?, és igual, vaig quedar-me en un dels extrems tot observant el que m’envoltava, escoltant música i imaginant històries.
Serà pels dies de festa, serà per la meteorologia, el cas és que aquell dia el metro no anava gaire ple, i em vaig dedicar a configurar el reproductor mp3 oblidant les habituals històries que imaginava amb la gent del vagó.
Quan vaig aixecar el cap, el vagó del metro havia quedat totalment buit, només es veia cap al mig del comboi un nen assegut que mirava per la finestra. No hi vaig prestar gaire atenció, però tot d’una em vaig adonar que anava sol, que al tren no hi havia ningú més que aquell nen i jo.
En vaig apropar i aquell nen em va mirar rialler, va acostar la seva ma i va agafar la meva mentre em mirava amb ulls compassius. No era un nen, era una nena i ara que la vaig mirar bé, la recordo de quan va entrar al vagó. Va entrar per la mateixa porta en la que jo hi era i anava acompanyada d’una dona, la seva mare, d’origen asiàtic. Aquella dona em va cridar l’atenció per la negror des seu cabell, un cabell llarg i negre, molt negre i, aparentment, molt suau. La nena també em va cridar l’atenció durant uns instants, no parava quieta i sempre reia, com ara, que mentre la mirava a ella i al nostre voltant, un somriure il·luminava el seu rostre.
La situació era confosa, no sabia que fer, però el que si que vaig fer és mirar cap a la camera del vagó tot buscant una explicació o buscant una veu que em digués que fer, mirant a aquella camera el que realment buscava era a algú que em donés una solució, una resposta.
I vam arribar al final del trajecte sense que ningú més pugés al tren. Agafats de la ma ens vam dirigir al cap de l’estació i li vaig explicar la situació, mentre aquella nena que no em deixava la ma per res, jugava amb els llapis que el cap de l’estació tenia sobre la taula.
Aquella nena encara no parlava, amb prou feines tindria tres o quatre anys i semblava que entenia tot el que li deia, però parlar no parlava, no deia res, només somreia i jugava amb els llapis, ni tant sols vam poder saber com es deia, no duia cap document ni cap senyal que ens donés una pista del seu origen.
El cap de l’estació va fer venir una parella de Mossos per aclarir la situació. No van trigar gaire en arribar i els hi vaig explicar la seqüència de tot el que fins ara havia passat, fil per randa vaig explicar des del moment d’entrar al metro fins el moment de mirar la camera. I potser en aquella camera estigués la resposta a tot el que estava passant, de fet els Mossos van estar indagant i no hi havia cap denúncia per desaparició de cap menor, encara que segons ells, encara feia poc.
Van avisar a la central de la companyia de metro i, identificat el comboi, van examinar tota la filmació de les cameres de seguretat. No van trobar res, en tot moment en que apareixia la menor aquesta sempre estava sola, no hi havia cap escena en la que aparegués aquella estranya dona de negre cabell. Fins i tot van examinar les filmacions de les cameres instal·lades a les estacions, i en cap d’elles apareixia ni la nena ni la presumpta mare.
El temps passava i els Mossos havien de tornar a la seva feina i el cap d’estació canviar de torn. Només quedava la nena i jo. I ara, què havia de fer?, el caporal dels Mossos em va remetre a una assistenta social que acostumava a tractar temes de d’abandonaments de menors. Vaig tornar a explicar la situació mentre la nena continuava agafada a la meva ma i jugava, ara, amb els llapis de l’assistenta.
Segons l’assistenta només es podia fer una cosa, que em quedés amb aquella nena fins que algú en denunciés la desaparició o el cas quedés resolt. Què?, jo fer-me càrrec d’aquella nena de la que ni tant sols sabia el nom?, doncs sí, segons dictaven no se quins paràgrafs de no se quina llei o decret o fos el que fos, jo m’havia de fer càrrec d’aquell menor fins que aparegués un tutor legal, i si no era així, jo rebria una sanció i el menor seria portat a una institució on seria reclòs fins que algú el reclamés, i en cas que ningú el reclamés seria donat en adopció al primer que ho demanés, així què, i tenint en compte que les institucions eren plenes a vessar, l’assistenta em va suplicar que me la quedés amb mi fins que s’aclarís el cas i així ella també s’estalviava la feina d’haver de fer impresos.
La vaig portar amb mi. Va estar tot el trajecte en tren agafada a la meva ma. Abans d’anar a casa, vaig passar per una tenda a comprar-li roba i a comprar aliments adients a la seva edat.I el temps va anar passant sense que ningú reclamés a aquella petita nena de trets oriental i negres cabells, com sa mare. I ara, passats els anys, aquella nena continua viatjant en metro camí de l’escola asseguda i mirant per la finestra. Potser encara busca a la seva mare. Mentrestant jo, continuo viatjant al final del vagó inventant històries sobre tota la gent que m’envolta en aquests petits viatges sota terra.