La dona del tren

Cabell ros, segurament tenyit, un abric de tres quarts i una petita maleta. Sobre la espatlla una bossa de ma i un maletí, probablement un ordinador portàtil. Era prou evident que aquella dona no acostumava a agafar el tren, i molt menys en aquelles hores del matí on en aquell vagó de tren de rodalies només hi viatjaven immigrants i algun que altre nadiu. Els seus ulls estaven humitejats.
No va seure, es va quedar dempeus tot esperant arribar a la seva estació. Havia passat el cap de setmana en una ciutat veïna de l’extraradi de la gran ciutat, havia estat visitant la planta de producció de la multinacional per la que treballava i el dia anterior no va tenir temps de tornar a casa i va passar la nit en aquell petit però elegant i còmode hotel.
Podia haver demanat a algun del caps d’aquella planta que l’acompanyés fins a l’estació central però, encara que la visita va ser cordial i entenedora per ambdues parts, era més que probable que la raó per la qual havia estat enviada a visitar i reunir-se amb els responsables d’aquella planta, que no era altra que el reajustament de plantilla i la retallada de la inversió, no fes que en tingués gaires ganes d’haver de compartir encara que no fos ni una hora amb algú a qui probablement enviés a l’atur. Perquè encara que no seria ella qui l’acomiadés, sí que serien els seus superiors qui ho fessin i més després del informe que sobre aquella planta acabava de redactar.
La seva feina era una feina dura, dura però molt ben pagada i malgrat els importants ingressos que li reportava, aquella feina també la deixa deprimida, molt deprimida, tant que, mentre el tren de rodalies s’apropava a l’estació, els seus ulls s’humitejaven mentre veia les llums de l’exterior passar veloçment.
Va arribar a la seva estació i va baixar. Tornava a la gran capital per tot just quatre hores després lliurar el seu informe.
I mentre ella baixava per la mateixa porta pujava una altra dona, amb el cabell ros, segurament tenyit, un abric de tres quarts i una petita maleta. Sobre la espatlla una bossa de ma i un maletí, probablement un ordinador portàtil. Era prou evident que aquella dona no acostumava a agafar el tren, i molt menys en aquelles hores del matí on en aquell vagó de tren de rodalies només hi viatjaven immigrants i algun que altre nadiu. Els seus ulls estaven humitejats.
No va seure, es va quedar dempeus tot esperant arribar a la seva estació. No feia ni deu minuts que havia sortit de casa amb les poques coses que d’allà l’importava, no va agafar ni fotos, ni discos, ni llibres, no va agafar res que li pogués recordar els mesos passats en aquella casa. Va pujar al primer tren que va passar amb la intenció de deixar enrere aquella estació, aquella ciutat, aquella casa i a la seva parella, la seva exparella. Feia ja temps que la relació no funcionava però ella mantenia l’esperança que es pogués solucionar i es poguessin arreglar els problemes que poc a poc havien minvat la passió i la il·lusió que els va portar a viure junts, però la situació es va tornar difícil, tant difícil que després d’aquell cap de setmana no hi havia cap altra sortida que trencar la relació i passar pàgina. I com que ell continuava sense reconèixer els problemes, només cabia marxar. I això és el que acabava de fer, marxar d’aquella casa, d’aquella ciutat i d’aquella relació, però malgrat la convicció amb la que havia pujat a aquell tren, els seus ulls no van poder resistir la temptació de deixar caure unes lleugeres llàgrimes.
Van passar dues estacions i a la tercera va baixar, ben a prop d’aquella estació vivia la seva amiga que l’esperava a l’andana. I mentre ella baixava per la mateixa porta pujava una altra dona, una tercera dona amb el cabell ros, segurament tenyit, un abric de tres quarts i una petita maleta. Sobre la espatlla una bossa de ma i un maletí, probablement un ordinador portàtil. Era prou evident que aquella dona no acostumava a agafar el tren, i molt menys en aquelles hores del matí on en aquell vagó de tren de rodalies només hi viatjaven immigrants i algun que altre nadiu. Els seus ulls estaven humitejats.
No va seure, es va quedar dempeus tot esperant arribar a la seva estació. De lluny es veia que era la primera vegada que agafava el tren, mirava a dreta i a esquerra i seguia en un petit plànol el recorregut d’aquell tren. Fins i tot, la seva inseguretat la va portar a preguntar la direcció correcta del tren. És possible que fos una empresària que tornava d’un cap de setmana de feina, també podia ser algú que acabava d’abandonar la seva parella o, anant fins i tot més lluny, podia ser una cirurgià que s’encaminava a un altre dia de dura feina als quiròfans del gran hospital.És possible que si aquell matí no m’hagués oblidat d’agafar un llibre per llegir mentre durava el viatge del tren, no m’hagués adonat de la presencia d’aquella dona que va pujar en una indeterminada estació i que viatjava amb una petita maleta, una bossa de ma i un ordinador portàtil i que ara no estigués pensant encara en qui era aquella dona de cabell ros, segurament tenyit i en perquè els seus ulls estaven lleugerament humitejats.