Fugir

Aquell nou any no va començar com ell hagués volgut. Les males notícies i els problemes o inconvenients eren a l’ordre del dia i cada vegada es veia més superat per totes aquelles circumstàncies.
De sobte va sentir la necessitat de fugir, de deixar-ho tot enrere i desaparèixer, de no haver d’afrontar aquells inconvenients que estaven destorbant la seva felicitat, la seva tranquil·litat i, perquè no dir-ho, la seva vida, la vida que ell havia buscat i amb la que ell tant a gust es trobava. Volia fugir, volia fer allò que tant havia retret a aquella dona a la que tant va estimar, i ara, ara que era ell qui volia, qui havia de fugir no sabia com fer-ho ni sabia si podria fer-ho. Ara que l’entenia l’estimava encara més, però ja no hi era, ella si va fugir.
Hi si fugia, que faria?, podria viure sense les coses que ara tenia i que hauria de deixar de tenir?, fugiria també de les coses que el feien viure tranquil i el feien sentir-se feliç?. Sabia certament de que volia fugir?.
Les circumstàncies dels últims temps l’havien superat i si alguna cosa tenia clara és que si l’havien superat és perquè en el moment d’afrontar-les es va sentir sol ja fos perquè no les va voler compartir, ja fos perquè si les va voler compartir no va trobar prou recolzament com per dominar-les i fins i tot es va sentir jutjat en la seva actuació, injustament jutjat. I eren aquests judicis els més difícils d’afrontar, perquè qui més l’hauria de conèixer i entendre en aquelles dures circumstàncies i qui més el podria haver ajudat no va entendre la seva forma de fer front a res tan senzill com la pròpia existència que te aquest caprici d’aparèixer de vegades vestida de colors llampants, de vegades de colors grisos i foscos.
I a tot això només veia una sortida: fugir. Agafar les seves coses i deixar-ho tot enrere. Tot?, seia capaç de viure sense la família, sense els amics i sense els seus paisatges?, seria capaç de viure en un altre lloc sense aquella gent amb la que poca cosa unia però amb la que tant arrelat es sentia?, podria deixar enrere part de la seva vida?. Si, perquè no?, no era la primera vegada que feia un gir a la seva vida i que deixava enrere gent i paisatges i que ho superava perquè de seguida es feia seus altres paisatges i altres gents, però del que ell volia fugir no era de la gent i dels paisatges, ara sentia la necessitat de fugir de les altres coses de la seva vida, de les coses més profundes i més arrelades, volia anar a un lloc on estar sol, un lloc sense premsa, sense notícies i sense telèfons, volia desprendre’s d’allò que sempre l’havia acompanyat, volia sentir-se lliure i no haver de ser imprescindible, volia que ningú l’enyorés si marxava i volia que ningú ni tant sols s’adonés de que ja no hi era, volia que la seva fugida fos com una mort però sense llàgrimes, i volia que ningú ni tan sols li preguntés perquè marxava. Només volia marxar, volia fugir i qui sap si en la seva fugida trobar a aquella dona a la que una vegada va jutjar i va retreure que fugís.
Però en el fons del que volia fugir era de sí mateix, i per molt que un ho vulgui mai pot fugir d’un mateix, ni pot deixar enrere el que és i ha estat. I ell tampoc podia, i si ara fugia l’únic que faria seria retirar-se, allunyar-se de les males notícies, dels problemes o inconvenients i de les circumstàncies que el superaven, però per lluny que marxés tot allò l’acompanyaria sempre perquè formava part d’allò del que volia fugir que no era una altra cosa que de sí mateix i de la seva forma de ser, volia fugir d’haver d’estar sempre i volia fugir de no saber estar quan havia d’estar.Volia fugir però no podia, potser per això mai es retrobaria amb aquella dona a la que tant havia estimat i que ella sí va saber fugir d’ell.