L’abraçada

Hi havia una vegada una persona que no sabia abraçar, mai havia abraçat ningú perquè de petit el seu entorn no abraçava. En el seu entorn s’estimava però no s’abraçava. Era, és, una altra manera d’estimar.
A ell això d’estimar li semblava que havia de ser alguna cosa més, per a ell, la paraula estimar era més que tot el que vivia al seu entorn, ell no entenia que estimar fos una cosa per amagar, que per estimar a algú i demostrar que l’estimaves t’haguessis d’amagar o haguessis d’esperar que no hi hagués ningú, que ningú no mirés.
A ell li agrada fer petons i rebre petons, però a mida que es feia gran cada vegada rebia menys petons, quan es trobava amb els tiets o es trobava amb els cosins ja no es podien fer petons, perquè en el seu entorn no s’estilava fer-se petons entre homes. Homes, si amb prou feina aixecaven un pam de terra!, però així era i poc a poc, a mida que anava creixent cada vegada es va convertir més en un costum, en un hàbit no donar senyals d’amor, d’estimació públicament.
I va arribar a l’adolescència i els partits de futbol entre amics, van arribar els gols i les abraçades, abraçades?, no, jugava a l’escola, una escola de tradició catòlica i conservadora i era estrictament prohibit celebrar els gols amb abraçades i efusivitats que poguessin portar a engany, així que els gols es celebraven amb cops a l’esquena i punys enlaire.
I amb l’adolescència va arribar la rebel·lia i les ganes de conèixer altres mons, altres cultures, i com que no podia viatjar es va dedicar a llegir, i llegint va descobrir altres cultures, altres entorns on la gent s’abraçava, es feia petons i no amagava els seus sentiments, va descobrir que es podia estimar, que estimar no era pecat ni estava prohibit.
I va deixar l’escola de tradició catòlica i conservadora i va conèixer aquell altre mon, un mon on cada gol era una excusa per abraçar-se, i amb el primer gol i la primera abraçada de tot l’equip va entendre la importància d’un gol, encara que el rival en marqués vuit i tu només un, celebrar en equip un gol ja era una victòria. I van arribar les noies a la seva vida, i va perdre la por a mirar-les i a parlar amb elles, i un bon dia va abraçar una noia i aquell dia va descobrir com era de bonic estimar, per a ell aquella abraçada va ser com una primera vegada. I després va venir superar la por a agafar de la ma a una noia pel carrer, la va agafar i no va passar res, ningú els va assenyalar i ningú va canviar de carrer, eren dos adolescents que s’agafaven de la ma. I després la va abraçar pel carrer i després li va fer un petó al mig de la gran plaça. I què?, res, no passava res, només s’estimaven i demostraven el seu amor, mostraven a tothom que s’estimaven. Estimar va deixar de ser pecat.
Van haver més gols i més noies, però amb les noies no hi havia prou amb una agafada de mans, una abraçada i un petó, s’havia d’anar més enllà, i com que el més enllà que li havien ensenyat no arribava molt enllà, van haver més llibres i més coneixements i els anys van anar passant i va aprendre a estimar i a intimar, però de tant com va evolucionar i de tant com va llegir, fins i tot la seva forma d’estimar i intimar estava una mica fora del que era habitual, i si per a ell estimar i intimar no era més que entregar-se a l’altra persona, això en el seu mon no era el més normal. Va tornar a viure confós i van tornar els dubtes. Potser tot això que havia llegit i havia aprés no era bo a la seva cultura, potser només era possible a altres cultures més espirituals que la seva.
Llavors el destí el va creuar amb algú que també havia llegit i algú que també estimava i per qui estimar era entregar-se i mostrar-se sense rubor. I van començar a parlar i parlar i aquell altre, amb molta més experiència que ell i molts més llibres on aprendre li va fer de guia, de mestre en aquell mon fins no feia gaire desconegut i prohibit. I després de moltes hores de conversa va perdre definitivament la por i la vergonya d’abraçar i de fer petons. Va descobrir que estimar com a ell li agradava estimar era possible i que intimar amb una dona com ell intimava era possible, que només era qüestió d’obrir la ment, d’obrir el cor i de deixar-se anar.
I els anys passaven i passaven i ell cada cop abraçava més a la gent, cada cop li agradava més abraçar, i cada cop li costava més trobar a algú que estimés i intimés com ell volia i, en comptes de resignar-se i conformar-se amb altres formes d’estimar i d’intimar, va voler mantenir-se ferm. I ara que ja, fins i tot, se li ha passat l’arròs que diuen alguns, va aconseguir que per a ell una abraçada fos més que una abraçada, ara, i gràcies a les ensenyances del seu mestre, ja sabia com treure energies del contacte humà d’una abraçada, ara que sabia com abraçar no li calia més, només seleccionar bé la font d’energia i deixar-se anar.I ara que s’abraçava amb tothom només li quedava una assignatura pendent, i era la d’abraçar a aquells que no sabien com abraçar, només li quedava abraçar a la seva família, aquella família que s’estimava sense abraçades. Potser algun dia.