La font de dolç nèctar

Deien que aquell cap de setmana plouria i feia molts dies que no plovia, i com que tampoc es pot dir que estigués gaire fi anímicament li va començar a donar voltes al cap mentre jeia al sofà, i a ell això de que el cap li donés voltes no li agradava gaire, i menys quan no estava anímicament gaire fi.
Va apagar els llums i va començar a escoltar música, la seva música. Però el cap li seguia donant voltes i més voltes, així que va pensar que el millor que podia fer era agafar el cotxe i voltar malgrat fos negre nit, però li era igual, com que de fet deien que plouria i feia molts dies que no plovia, aniria a buscar algun lloc on ja hagués començat a ploure, baixaria del cotxe i es deixaria mullar per les fredes gotes de pluja, així potser el cap li deixaria de donar voltes.
I com sempre que agafava el cotxe per anar arreu aquesta vegada també va anar cap el nord. Perquè cap el nord?, no ho sabia, però el cas és que sempre anava cap el nord, potser era perquè li agradava la pluja i perquè li agradava la humitat.
Va estar conduint per carreteres secundaries i mentre conduïa escoltava música, la seva música, o no, millor seria dir que mentre escoltava música conduïa perquè en el fons el que ell volia era escoltar música, i si l’excusa per fer-ho tranquil era conduir, ell conduïa.
Els quilòmetres anaven caient i la pluja no apareixia, potser si s’enfilava per aquella estreta carretera i anava en busca dels núvols a la fi trobaria un lloc on les fredes gotes de pluja li fessin parar de donar voltes el cap, però el cansament i la son provocada per la suau música i, perquè no dir-ho per lo intempestiu de l’horari, el van fer parar en una petita esplanada que potser servia de mirador, potser d’àrea de descans o potser fos només això, una esplanada al ben mig d’una estreta carretera que s’enfilava muntanya amunt.
Va parar el motor, va encendre una cigarreta i va apagar la música, va apagar la música perquè allà fora començava a ploure, a ploure molt suaument, però suficient com per què les gotetes que queien al capó creessin i componguessin una tendra melodia. I de tant tendre com era la melodia la son es va apoderar d’ell.
Una intensa llum el va despertar. Davant seu un llum d’un color indeterminat, un color mai vist, un color imaginat però mai vist, un color com el color violeta de les antigues televisions analògiques, un color que encara i ser violeta es veia blau, un color que encara i que es presentava amb unes tonalitats reconegudes ell sabia del cert que no ho era aquell color. I aquella llum s’anava fent cada cop més intensa, i com més intensa es feia més apreciable era aquell remor, un soroll suau i llunyà malgrat la proximitat, un soroll com el soroll d’un diapasó, un so regular, un so subtil però penetrant.
La llum es va estabilitzar davant seu i com un impuls el va atreure cap a ell. Va baixar del cotxe i es va dirigir cap a ella, la va mirar i tal com la mirava va desaparèixer, la llum va desaparèixer i ara només quedava ell, suspès al mig dels núvols, suspès al mig de la boira i notant la humitat de l’ambient pujar pel seu cos des dels peus, uns peus que no tocaven terra però que el mantenien dempeus. L’ambient es feia més i més humit i l’olor de la terra humida, de l’herba i les fulles del bosc es barrejaven amb una olor, amb un perfum de dona.
Va mirar el cel i els núvols i com la llum, s’havien dissolt. Al cel ara només es veien petites i llunyanes estrelles i als seus peus una petita porció de terra el separava d’una profunda vall. Va tornar al cotxe, va plegar el seient i es va estirar mentre tornava a escoltar la música, la seva música. Va obrir les finestres, no volia deixar de sentir l’agradable olor que desprenia la humitat.
La son tornava a apoderar-se d’ell, i mentre ho feia va voler evocar aquell instant màgic que acabava de viure, el va evocar i va recordar aquells instants de recerca de la humitat, va recordar com des de la suavitat d’una vellutada plana descendia per un dens camp d’arrissades herbes fins a trobar la màgica font, deu de sensacions i deu d’aromes humits i nodrits. Va recordar com s’abocava a aquell font màgica i com apaivagava la seva set, i va recordar com d’entre aquelles fines i afilades herbes trobava la pau i la serenor.
I també va recordar altres fonts, altres deus dels que havia begut, i ara que des d’aquella esplanada al ben mig d’una carretera que ascendia a la muntanya mirava les estrelles, enyorava aquelles fonts, aquelles fonts voltades de denses herbes i aquella altra font envoltada de suaus dunes de sorra que lliscaven al seu pas ondulant les seves formes fins a arribar a una altra font de dolç nèctar.
I mentre recordava aquelles humides trobades el seu cap no deixava de donar voltes i més voltes, i és que el que el seu cap necessitava per aturar-se no eren quatre gotes de fina i freda pluja, el seu cap per detenir el seu frenètic anar i venir l’únic que necessitava era tornar a sentir i a veure la humitat d’una font, d’una tendre font envoltada de denses herbes que mica en mica li descobrissin el camí al paradís.
Lentament es va recuperar i va tornar a agafar la carretera, ara cap avall, va encendre la música i va tornar a casa mentre el cap seguia donant-li voltes. Va tornar a jeure al sofà i va caure derrotat per la son.
Quan els primers raigs de sol el despertaren el seu cap havia deixat de donar voltes. Va mirar al seu voltant intentant recordar el que aquella nit va passar, per recordar la seva petita excursió, però estava allà, estirat al sofà només cobert per un descordat barnús i sense rastre de roba mullada o de sabates enfangades, l’aparell de música continuava sonant i l’únic indici de la nit era la burilla d’una cigarreta i les restes d’unes herbes màgiques.
Potser aquella nit no va sortir de casa, potser aquella nit i mentre jeia al sofà va encendre una cigarreta de màgiques herbes per aturar el insistent anar i venir del seu cap i potser aquella nit, aquella cigarreta el portessin a un llarg i intens viatge pels seus humits records. Potser sí, però a ell aquella nit i aquell viatge li van recordar altres nits i altres viatges viscuts sota les estrelles, nits on es desplaçava lleuger i subtil per una ondulada vall de denses herbes fins a arribar a la delicada font que amb la seva tendre humitat li proporcionaven el dolç nèctar que apaivagava la set. Aquella nit i aquell viatge que potser no fa fer però del que recordava una intensa llum, una intensa llum molt semblant a les dolces sortides de sol que l’acompanyaven després d’una càlida nit on va veure d’una màgica font. Aquella nit i aquell viatge que potser no va fer però que potser sí que fa fer, sinó aquella nit si altres nits.
Es va mirar al mirall, es va raspallar les dents i va fer una trucada. El seu cap no deixaria de donar voltes fins que fes aquella trucada i tornés a la font de dolç nèctar que apaivagava la seva set.Deien que aquell cap de setmana plouria i feia molts dies que no plovia. Finalment aquell cap de setmana va ploure i el cap va deixar de donar voltes.