Aquella tarda vaig agafar el tren sense cap direcció en concret, només volia fugir, fugir dels pensaments que enterbolien el meu cap i que no em deixaven concentrar. Vaig agafar el tren i vaig fixar la mirada en el paisatge, un paisatge que mica en mica s’enfosquia i que es presentava desconegut. Però encara i que mirava no veia res, res em treia del cap aquelles males notícies que poques hores abans m’havien donat, el pensament continuava fixat en aquell patiment i aquella incertesa d’un diagnòstic.
Uns seients més enllà altres ulls també miraven sense veure, i aquells ulls i els meus es van creuar i es van mirar sense veure’s. I tots dos vam tornar a girar-nos buscant els paisatges externs. Les nostres mirades van tornar a coincidir. Feia temps que no veia uns ulls com aquells, uns ulls blaus, profunds i plens de vida però uns ulls de tristesa. La tristor d’aquells ulls em va esgarrifar.
Vaig continuar mirant el paisatge, i mentre mirava a través de la finestra, se’m va emmirallar aquella mirada de tristor, però ara la mirada no venia d’aquells ulls blaus, ara la mirada provenia dels meus ulls que es reflectien en la grisor d’un túnel.A la primera parada vaig baixar i vaig canviar d’andana. Tornava a casa amb la tristor d’una notícia. Ara només calia esperar el resultat del diagnòstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada