Aquell dia no va ser del tot agradable, ja va començar amb una avaria en el sistema ferroviari que el va obligar a anar a la feina amb transport particular i a haver de suportar les aglomeracions de vehicles que s’acostumen a formar en l’entrada a la ciutat. I la jornada laboral tampoc va ajudar a millorar el dia, no en va passar res de particular, ben al contrari, va ser un dia com qualsevol altre, el que feia d’ell un dia anodí.
Va tornar a casa i per oblidar la jornada laboral va anar a caminar i a escampar la boira, com s’acostuma a dir. En tornar a casa va posar la ràdio, com cada dia, per escoltar les tertúlies i comentaris amens de l’actualitat, però aquella tarda qui parlava per la ràdio era l’ambaixador d’un país que de fa un temps es dedica a oprimir a un altre poble al què està ocupant d’una manera poc respectuosa el seu territori. I en aquesta ocupació poc respectuosa està fent servint unes armes molt avançades, tant que són incapaces de distingir entre objectius militars i objectius civils. Bé, el cas és que l’ambaixador justifica la mort de nens, dones i innocents a que els militars enemics els envien expressament als seus objectius i que amaguen les seves armes en hospitals, escoles i esglésies o mesquites.
Sentir aquelles paraules el van indignar molt, tant que va agafar la porta i va tornar a sortir al carrer. Malgrat que ja era fosc i que la temperatura no era especialment agradable per caminar, ell ho necessitava, així que va anar a caminar pel camp, a respirar aire net, a trepitjar terra neta i a escoltar el silenci, el silenci de la natura.
Llavors va mirar el cel i va veure les entranyables estrelles, aquelles que sempre hi són, i també va veure la lluna, lluna que ja minvava però que encara mostrava el seu esplendor, la seva lluminositat. La va mirar, i allà la va veure a ella. Aquella lluna li recordava a algú del passat, algú amb qui parlava a través d’ella i a qui agradava mirar a la cara, algú que ja havia oblidat. Però al mirar la lluna la va tornar a veure, va tornar a veure aquella llum que el va il·luminar i va tornar a veure aquella calidesa, aquella innocència i aquella bellesa que tant i tant va estimar.
Va abaixar la mirada i va continuar caminant. Va caminar i mentre caminava va intentar oblidar, oblidar aquell dia, oblidar a aquell ambaixador i oblidar la lluna. Però mentre caminava mirant a terra un bassal va reflectir la llum de la lluna que ara el mirava directament als ulls. I se la va quedant mirant i mirant fins que va aixecar el cap i la va veure allà, minvant però amb tota la brillantor. Va seure en una pedra i mirant fixament la lluna va començar a parlar amb ella. Li va explicar com estava cansat de tot plegat, com estava de cansat del transport públic, de la monotonia de la feina i dels tertulians de la ràdio i com estava de cansat de no poder mirar a la lluna quan era plena perquè per a ell la lluna ja no existia, per a ell la lluna havia deixat de sortir i per ell no va tornar a haver lluna plena.
Però va mirar el cel i va veure la lluna i la lluna si que hi era, lluna sempre hi era, qui ja no hi era era ell, qui ja no hi era era el que s’enamorava de la lluna i parlava amb ella quan era plena, qui ja no hi era era el que mirava el cel buscant la lluna.
Potser tenia a veure que aquell dia fos dimarts i que aquell dia fos tretze, potser sí, però aquell dia que no va començar com ell volia va acabar per descobrir-se a sí mateix, perquè quan va mirar a la lluna, a la lluna minvant, és va veure a ell mateix i va recuperar el seu esperit que un dia va deixar marxar quan la lluna es va posar.
Va tornar a casa i se’n va anar a dormir. I aquella nit no va tornar a pensar ni en el transport públic, ni en els ambaixadors, aquella nit només va pensar en la lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada