El sense sostre

Cada dia hi és, forma part del, diguem-ne, mobiliari urbà. És el que en català es diu un captaire o en castellà un mendigo, però, sona tant malament!, és més maco dir-li un homeless, un sense sostre. És ben curiós com l’ús abusiu, l’ús malintencionat de les paraules les poden convertir en ofensives i agressives per a l’oïda. També hi ha qui els hi diu pobres, senzillament, són pobres, diuen.
Aquest viu en un carrer cèntric però tranquil, un carrer de pas cap a l’estació amb el seu hotel, els seus restaurants i el seu supermercat. Poques entrades a vivendes, poques porteries i per tant pocs veïns. Ell viu en un accés tancat i inservible del supermercat i allà te les seves pertinences, poques pertinences, però és el seu racó.
Passo cada dia per aquell carrer i per davant seu i ara que ja em coneix em saluda cada cop que em veu, un bon dia sense més, no demana res, només saluda. I no només ho fa amb mi, ho fa amb molta gent, gent que com jo segurament ja formem part també del mobiliari urbà d’aquell carrer. L’altra dia, a mig matí, el vaig veure saludar i parlar animadament amb una dona gran que sortia del supermercat. Ella li va deixar una barra de pa amb una llauna de conserves.
És un homeless, un sense sostre i porta una vida, una història darrera plena de moltes coses, coses que un, mira d’imaginar i entendre, coses que l’han portat fins aquí de molt lluny, perquè no parla la nostra llengua, el seu accent no és el nostre, és de lluny.
Un se’l mira cada matí i tracta d’imaginar la seva història, una història que parla d’un home de fortuna, un home de negocis i amb una família. Un home de vida acomodada amb una bona feina, una bona casa i un bon cotxe. Un home feliçment casat i envoltat d’amics que l’aprecien. Però un home que, malgrat tenir tot el que es pot desitjar, no se sent feliç.
S’aixeca al matí i després de dutxar-se es vesteix i fa un petó la dona abans d’anar a treballar. Agafa el cotxe i sempre, sempre seguint el mateix camí, arriba a la feina on abans de pujar al despatx pren un cafè amb els seus companys. Sempre la mateixa companyia, sempre el mateix cafè. I després a l’oficina sempre els mateixos problemes, les mateixes trucades. És una vida còmoda però avorrida, perquè a l’hora de dinar baixa amb els mateixos companys i va sempre al mateix restaurant, un restaurant on ni tan sols ha de demanar, ja saben que menjarà perquè avui és dijous. I havent dinat, enfila cap al camp de golf, uns forats i cap a casa, i si plou, si plou va a la piscina i fa cinc piscines, sempre cinc.
És mitja tarda i torna a casa, i a casa l’espera la dona. Un petó, un got de licor i xerren una mica, però ell mai sap de que xerren, només parla i sent, però no escolta. I cada dia el mateix. Avui soparan a casa, però demà, demà què és divendres soparan fora, soparan en aquell restaurant a mig camí entre la casa de la ciutat i la casa de camp on van cada cap de setmana. Si el cap de setmana és llarg, faran un viatge.
Però aquell home, el homeless, el sense sostre, un dia i mentre era a la casa de camp es va despertar i va mirar al seu voltant. No es va reconèixer, no va reconèixer la dona ni la casa ni el paisatge. Aquella no era la seva vida, algú li havia robat i ara, ara li semblava despertar d’un somni, d’un malson que no era més que la seva vida i ara s’adonava que ell no era ell, que la imatge que reflectia el mirall no era la seva, que era la d’algú altre que havia estat interpretant el seu paper, algú que l’havia estat suplantant durant tots aquells any. Perquè ell, ara que havia despertat del seu somni, s’adonava que odiava haver de fer-li un petó a aquella dona cada matí sense haver fet l’amor abans amb ella, per cert, feia tant que ni feien l’amor!, que odiava aquell cotxe amb sis airbags i navegador i odiava aquells carrers per on anava a la feina. Odiava el cafè i odiava parlar cada dilluns de futbol, cada dimarts de política i cada dimecres de malalties. Odiava parlar cada dijous de dones i els divendres de gastronomia. Odiava parlar sempre amb els mateixos directius i escoltar cada dia els mateixos problemes i odiava menjar cada dilluns el mateix. Odiava el golf i la natació i sobretot, sobretot, odiava aquell restaurant a mig camí entre la casa de la ciutat i la casa de camp on, d’aquí unes hores aniria amb la seva dona a dinar abans de tornar a casa. Odiava el restaurant, les estovalles i el joc de coberts de falsa plata i odiava aquella cambrera que cada cop que li servia un plat somreia.
Aquell matí, va despertar la dona i va dir prou, va dir prou i va dir-li a la dona que marxava, que ho deixava tot i que ja no aguantava més la seva vida. Ella se’l va mirar i ho va acceptar. Fredament li va dir que s’ho quedava tot, la casa de la ciutat, la casa de camp, el cotxe amb sis airbags i els pals de golf, ah!, i també es quedava amb el seu amant, amant amb el que feia més de cinc anys que es veia a les seves esquenes. Va estar d’acord, aquell dia marxaria de casa sense res, només el que portava a la butxaca i la tarja de crèdit.
I va marxar, i va començar a voltar pel món buscant un lloc, buscant-se a si mateix. Va estar a molts països, va creuar mars i deserts i va treballar aquí i allà en mil i una coses. I un dia va arribar a una nova ciutat, va baixar del tren i va seure en l’accés tancat d’un supermercat. Va mirar el seu voltant, va mirar el cel i va veure la seva imatge reflectida a la lluna d’un cotxe. I aquell dia es va trobar a sí mateix, i des d’aquell dia viu allà sol però en companyia, en companyia de la gent que va i bé de l’estació i en companyia de la gent que compra al supermercat. Aquesta és ara la seva gent i amb ella no ha de fingir, amb ella pot ser ell mateix.
I allà estarà, fins que la policia local el faci fora o fins que algun grup d’adolescents o de rebels l’apallissin i li robin o cremin les seves pertinences, les seves poques coses que li fan recordar el que algun dia va ser i que li fan riure’s d’ell mateix per haver viscut tants i tants anys com un infeliç.I el dia que no hi sigui, ningú el trobarà a faltar, perquè forma part del mobiliari urbà, com jo i com tu que cada dia passes pel mateix carrer i compres a la mateixa tenda. Quan no hi som ningú ens trobarà a faltar i de nosaltres quedarà només la nostra història.