Caminant cap allà on el sol es pon

El gran mestre de la tribu li va dir que si seguia el sol fins allà on es pon trobaria allò que tant buscava, trobaria el lloc amb el que tant havia somiat i trobaria la felicitat.
Sense pensar-s’ho dues vegades es va acomiadar de la família i els amics, va agafar la motxilla i va emprendre camí cap allà on el sol es pon. Va passar pobles i terres desconegudes, va passar fam i va passar set. Va arribar a un país desconegut on gent amb el mateix color de pell que ell, gent amb el mateix credo que ell el van voler esbatussar senzillament per ser d’una altra tribu. Va haver de córrer i es va haver d’amagar. Era el lloc on el sol es ponia però aquell lloc no era el seu lloc somiat.
Va continuar corrent i va travessar deserts, i després del desert va arribar al mar, però el sol es ponia més enllà del mar. I va travessar el mar, va nedar infatigable fins arribar a l’altra vora, i a l’altra vora, allà on es ponia el sol, va trobar uns policies que el perseguien. Exhaust i sense forces es va poder amagar, es va amagar entre els arbres mentre veia com altres companys de travessa eren atrapats i tornats al desert.
Va despertar i va mirar el cel, el cel era núvol i no es veia el sol, no sabia cap a on tirar. I tal com caminava es va trobar un grup de gent com ell, gent del mateix color de pell que treballaven sense parar dins uns hivernacles. Se’ls va mirar i tal com mirava algú li va dir de quedar-se amb ells, algú li va dir que allà guanyaria diners. I es va quedar. Però aquell lloc on el sol es ponia no era el lloc que ell havia somiat. Va haver de dormir a terra, treballar divuit hores al dia i menjar coses que mai s’hagués imaginat que es poguessin menjar. Una nit es va acomiadar i, motxilla a sobre, va emprendre camí cap allà on es ponia el sol.
Aquella nit va dormir al parc d’una ciutat, una ciutat moderna, de gran prestigi i edificis modernistes que mai havia ni imaginat però que sempre havia somiat. Va pensar que potser per fi havia trobat el lloc que li va dir el gran mestre de la tribu, el lloc on es ponia el sol. Aquella nit mentre dormia al banc d’un parc un grup de joves es va apropar i el van intentar apallissar senzillament per tenir un color de pell diferent a la d’ells. Es va escapar pels pèls però no va poder evitar sortir malferit en una cama. Va buscar ajuda, va anar als hospitals però no tenia papers, en aquella ciutat on es ponia el sol, en aquella ciutat de bells edificis tampoc va trobar la felicitat.
Quan es va recuperar va tornar a caminar. Va travessar boscos i va travessar rius. Va travessar fronteres i va trobar gent que com ell buscava un lloc somiat, però aquests anaven al lloc per on el sol sortia. Potser tindrien més sort que ell, ells no tenien la pell tant bruna.
Allà on anava, allà on parava havia de córrer i havia d’amagar-se. Uns els perseguien pel color de la seva pell, altres el repudiaven per no saber parlar la llengua de la terra i altres l’expulsaven per no tenir papers.
Va arribar a unes terres on feia molt de fred, i va passar molt de fred, va tornar a passar gana i va tornar a passar set. I també va veure la neu per primera vegada, va veure la neu i va viure les glaçades. Va travessar muntanyes, muntanyes tan altes que semblava que mai s’acabarien.
I va tornar al desert, però aquell desert era diferent, era un desert pedregós, un desert ple de forats, forats de bombes. Era un desert de fumeres negres, grans fumeres de petroli ardent. Uns grup d’homes d’una tribu local el van acollir, el van donar repòs i calor. I encara que allà no es ponia el sol, allà havia trobat una part de la felicitat que tant buscava. Però va durar poc, uns soldats van venir amb els seus tancs i els seus avions i van bombardejar el poble, i en nom d’algun llunyà país van assolar la terra.Va tornar a caminar, va tornar a buscar el lloc on es ponia el sol i va tornar a travessar deserts, deserts i boscos i muntanyes, muntanyes i rius i mars, mars i oceans. I va arribar a un altre desert. Sense forces, sense aliment i sense esma va alçar el cap i va veure el sol. Aquell dia la posta de sol era vermella, era una posta de sol com feia temps que no veia, una posta de sol serena, silenciosa i relaxada. Es va aixecar i va caminar cap aquella llum brillant, i després de molt caminar, després de molt córrer i travessar deserts, mars, boscos, rius, muntanyes i gels per fi va trobar el lloc amb el que sempre havia somiat. Després de molt caminar va tornar a casa seva, va trobar que enlloc com a casa mai seria feliç, que mai seria feliç sense la seva família i sense els seus amics. Després de molt caminar va entendre que la felicitat no cal buscar-la, que la felicitat la tenim tots allà on som.