El càsting

Aquella tarda va estar mirant-se un documental, un documental sobre uns aspirants a actors, alguns ja ho eren d’actors, que explicaven les seves peripècies per aconseguir un paper en una pel·lícula.
Tots ells havien de fer-se fotos, unes fotos molt especials per donar bona impressió als directors, directors de càsting, directors de cinema. Es gastaven diners i il·lusions i finalment feien arribar les seves fotos a l’empresa encarregada de la selecció.
La persona que seleccionava es mirava les fotos una a una i només amb la mirada sabia si aquella persona era seleccionada o no. En aquell moment que veia passar les fotos una a una ell va pensar que realment tot allò no era més que un reflex, una metàfora de la pròpia vida. T’esforces, dones tot de tu mateix, però algú, algú que no sap l’esforç que t’ha representat fins a arribar a lliurar aquelles fotos, determina que tot s’ha acabat.
Però ell també pensava en aquella persona que seleccionava. Igual que ella feia una tria, des d’altres agències també feien una selecció, i a l’altra agència també hi havien moltes de les fitxes que ella tenia entre mans. Per a ella també era un moment difícil perquè qualsevol dels seus descartats podia ser l’elegit de l’altra agència i després del director, i amb aquest error la seva vida laboral, el seu esforç i el seu prestigi se’n anava en orris.
Va continuar veient el documental. Ara es centrava en els aspirants triats per a fer les proves. Van fer les proves i un, només un va resultat triat. Potser si, potser era el més bo, però segurament en el camí van caure molts que serien tan o més bons que ell i ni tant sols havien tingut l’oportunitat.
I ell de seguida va pensar en sí mateix, va pensar en els innombrables projectes que havia presentat al llarg de la seva vida laboral, va pensar en les hores dedicades, en els diners gastats en fotografies, en impressions i en enquadernacions. Va pensar en les il·lusions perdudes, en les esperances de cadascun dels projectes. En aquell moment es va sentir com aquell gran actor, aquell actor que es va preparar en les millors escoles, que va participar en mil i un projectes teatrals. Va pensar en aquell actor que va gastar part dels seus estalvis en una sessió fotogràfica d’un professional, va pensar en els diners pagats a una empresa de retoc fotogràfic per exalçar els seus trets i en les hores que va dedicar a preparar-se un guió.
Aquell documental acabava d’una manera molt crua, tant crua com real. Acabat el procés de selecció, una empresa, que dic una empresa, un home, passava amb la seva furgoneta per les agències recollint tot el material descartat, el ficava en capses de plàstic i el traslladava, al llarg d’un famós carrer de Hollywood a les afores de la ciutat. Allà, en una planta dedicada al reciclat de paper, llençava tots aquells currículums, totes aquelles fotos en una pila de papers, papers de tot tipus i una gran retroexcavadora els arrossegava a un dipòsit on, barrejats amb aigua eren convertits en una gran massa marró i humida.Allà, dins aquell dipòsit d’aigua bruta havien anat a parar moltes il·lusions, moltes hores d’esperança i esforç. I aquí, més a prop nostre, també havien anat a parar els projectes del nostre amic que any rere any espera una oportunitat per demostrar que ell també pot ser protagonista d’aquesta gran pel·lícula que és la pròpia vida.