Allò que la pluja s’ha endut

Feia fred i plovia, plovia sense parar des de feia unes hores, des de feia uns dies i ja estava cansat d’estar-se a casa. Era dissabte a la tarda i la única expectativa era quedar-se a casa veient futbol, una oferta gens atractiva, així que va mudar-se, va agafar el cotxe i se’n va anar a passejar per la ciutat.
Encara i ser dia de festa els comerços estaven oberts i encara i la crisi, les tendes eren plenes i la gent portava bosses, els bars eren plens i els carrers del centre comercial estaven atapeïts de gent. Caminar per aquells carrers estrets era tota una aventura. La pluja continuava caient i la gent, a més de les mans plenes de bosses portava paraigües. Potser hagués estat millor quedar-se a casa escoltant bona música i llegint...
Feia temps que no rondava per aquella ciutat i havia canviat molt. El boom immobiliari també havia arribat fins allà. Tendes i més tendes, i més enllà, un centre comercial. Més gent, més paraigües i més bosses. Recordava un passeig ample i un gran parc per on havia passejat, però estava desorientat, no sabia com arribar. Al final el va trobar. I va poder caminar tranquil·lament. Recordava aquell passeig perquè per ell, ja feia anys havia passejat amb una amiga que era d’aquella ciutat. Va recordar les esbojarrades converses i aquells sopars a la terrassa de casa seva fins a altes hores de la nit, aquells sopars amb gent desconeguda però amigable, aquelles tertúlies intemporals i intranscendents, aquells somriures i aquella disbauxa. Eren altres temps, les recordava però tampoc les enyorava.
I mentre passejava es va creuar amb aquella amiga. No es podria definir com res més que una casualitat. Ella no vivia a la ciutat, feia anys que no hi vivia, però allà estava la seva mare i, aquell cap de setmana festiu, havia aprofitat per a anar a visitar-la. La seva amiga anava acompanyada de la seva mare, una dona no menys esbojarrada, no menys divertida. Aquella dona, d’esperit jove, esperit transgressor i progre, aquella dona que havia transmès a la seva filla aquell esperit llibertí. Es van mirar i enseguida es van reconèixer. Es van saludar amb fredor. L’últim cop es van prometre no tornar a veure’s, i no perquè la seva relació acabés malament, ans al contrari. A la mare li va costar més de recordar-lo, però quan ho va fer se li va tirar al damunt, el va abraçar i li va fer dos petons sonors i intensos. Ella també va recordar aquells sopars. De seguida el va convidar a fer una altre sopar, però a ell no li venia de gust, i segurament a la seva amiga tampoc.
Van seure en un bar. La mare no parava de xerrar i xerrar mentre ells es miraven als ulls, potser recordant aquell mateix bar i aquelles converses que mantenien després de passejar i abans d’anar a sopar. Però tots dos sabien que el temps de passejar i parlar junts ja havien passat. Tots dos sabien que entre ells ja no hi havia res més a parlar.
Feia anys que es van conèixer. Ella era la germanastra d’un dels seus companys d’institut, germana per part de pare, i quan el cap de setmana ell sortia de festa, ella l’acompanyava. Així es van conèixer.
Era un grup d’amics o companys bastant heterodoxa. Tots eren més aviat pijos, d’economia benestant i costums burgeses, així que tant ella com ell, amb una mentalitat més progressista i més natural de seguida van congeniar i van separar-se cada vegada més del grup, encara que ella sempre sota la vigilant mirada del seu germà, no en va ella encara era menor d’edat, no havia fet encara els divuit, mentre ells ja rondaven els vint. S’ho passaven bé amb les seves converses i les seves rialles. Però tanta diferencia en la manera de pensar va fer que tant ell com ella es separessin d’aquell grup i cadascun va començar a fer la seva. No es van tornar a veure fins molts anys després.
La vida d’ella era una vida trencada, una vida sense infància, una vida sense amor, sense família. La seva mare era la típica hippie de l’època i el seu pare un adinerat empresari tèxtil. Quan el pare va conèixer la mare ell era un home casat, un home amb una família feta, però es van conèixer i van tenir una aventura, i fruit d’aquella aventura va néixer ella. El pare per tal d’evitar l’escàndol va reconèixer la paternitat i se’n va fer càrrec de la nena mentrestant, la mare desapareixia del mapa.
La mare adoptiva no va assumir mai la maternitat i no va dispensar mai a aquella nena cap atenció, cap carícia ni cap petó. Va créixer i va aprendre per si mateixa, només amb el recolzament del seu germà. Quan va entrar a la universitat la seva vida va canviar en rodó. El seu esperit rebel és va manifestar en tota l’extensió. Va començar a experimentar amb el món de les drogues i amb els moviments estudiantils més problemàtics i va acabar deixant els estudis. El pare se’n va desfer. Va buscar la mare biològica i li va encolomar la nena.
Per aquelles dates la mare, que continuava portant una vida hippie i alliberada, havia prosperat econòmicament dedicant-se també al món de roba, com a dissenyadora. I no va rebutjar retrobar-se amb la seva filla, la va acollir i, lluny de proporcionar un equilibri a la seva vida, encara la va radicalitzar més.
Aquells amics d’institut es van tornar a trobar per celebrar no se sap quin aniversari, però el cas és que van tornar a quedar. I ella també va anar, i allà es va trobar amb ell. Tots dos continuaven sent aquells progres bohemis que parlaven i reien sense parar i tots dos es continuaven trobant igual de desplaçats que anys enrere, així que, com que el germà ja no la vigilava van decidir anar-se’n pel seu compte i continuar la festa lluny d’allà. Van anar a passejar per la platja, van riure, van fumar i es van banyar. Van mirar les estrelles i van dormir sota l’atenta mirada de les onades del mar.
Des d’aquella nit van començar a passar més temps junts. Ella el va portar a la seva ciutat i el va introduir al seu petit món, un món de sopars a la terrassa, un món de vetllades a la casa okupa de la vila i un món d’autodestrucció on ell no va voler entrar i del que va intentar treure-la a ella. Però ella es resistia. El temps anava passant i poc a poc ell va anar arrossegant-la a ella al seu petit món, un món de llar de foc, un món de mirar les estrelles i trepitjar el camp.
La relació s’anava fent cada vegada més insostenible, sobretot per a ell que veia com ella cada vegada s’enfonsava més i més en el pou en que s’havia convertit la seva vida i del que no volia sortir. Cada vegada es veien menys i cada vegada les trobades eren més i més doloroses per a ell. Ara només es veien quan ella necessitava sentir-se estimada, sentir-se escoltada i sentir-se tractada com una persona. Si bé és cert que entre ells mai va haver sexe, si que hi havia tracte humà. S’abraçaven, s’acaronaven i dormien plegats, despullats, en contacte, però mai va haver sexe, cap dels dos ho volia. Era un pacte, un pacte nascut d’aquells dies en que ella encara no era major d’edat, un pacte que sempre van voler mantenir, segurament tots dos sabien que donar aquell pas era donar el pas decisiu de la seva relació, i cap dels dos volia que la seva relació fos més del que ja era. Una relació de parlar. Però aquí estava el problema d’aquella relació. Només ella parlava, només ella volia ser escoltada, i ell, si alguna cosa tenia és que sabia escoltar. Però ell també tenia necessitat de ser escoltat per algú, però ella no el volia escoltar, ella només volia parlar, parlar i sentir de llavis d’ell el que ella volia.
Ella se’n va anar a una altra ciutat, lluny, lluny d’aquella vida. I ell la va ajudar a marxar, la va incitar a marxar, sabia que la única manera d’acabar amb aquella autodestrucció era fugir, fugir ben lluny del seu ambient, del seu món. I quan ella tenia festa, quan tenia dies lliures, pujava per estar amb ell, per parlar amb ell. Però tot continuava igual, només parlava ella, ella no l’escoltava a ell i ell, finalment va dir prou.
I fins aquella tarda no va tornar a saber d’ella. Es va alegrar de veure-la, moltes vegades pensava en ella i se l’havia imaginat morta, se l’havia imaginat derrotada per la seva pròpia vida autodestructiva, l’havia imaginada morta en el seu petit món. Però allà estava, allà estaven mirant-se als ulls mentre la mare no parava de xerrar i xerrar.
No es van dir res. Ell hagués volgut parlar amb ella, explicar-li, preguntar-li i tornar a mirar les estrelles plegats, però ella no sabia escoltar. Ell l’hagués volgut abraçar i hagués volgut tornar a recórrer els seus tatuatges amb la gemma del dit mentre escoltava les seves paraules, però per a ell les seves paraules ja no importaven res.
Aquella tarda que va sortir de casa fugint del futbol, va notar com d’entre les gotes de pluja s’escorria el record d’una de les persones a les que més havia estimat mai i com els reguerols d’aigua s’enduien la tènue llum d’uns ulls al que no va saber donar vida.Es van acomiadar i tots dos van acabar la nit dins en els seus petits móns, móns que, en definitiva, són móns d’autodestrucció i de soledat, móns de parlar i móns d'escoltar, móns que potser s’haguessin fet grans de viure’ls plegats.