L’óssa que passejava

Una óssa passejava tranquil·lament per la muntanya. No feia gaire que havia arribat a aquelles muntanyes però no li va costar gaire d’adaptar-se a aquella nova terra, a aquells nous paisatges.
Aquell matí va decidir d’anar a buscar fruits silvestres per preparar-se pel que ella intuïa una més que propera baixada de les temperatures. Va estar caminant per densos boscos, boscos tranquils, boscos humits i boscos de grans arbres, arbres que li donaven prou seguretat com per caminar sense molestar ni ser molestada. Caminava relaxadament quan de lluny va sentir com unes detonacions i un gran aldarull de gossos, tampoc sabia que passava, per a ella tots aquells sorolls eren nous i tampoc representaven cap perill, almenys a les muntanyes d’on ella venia ja havia sentit altres cops aquells sorolls mai havia passat res, així que va continuar amb el seu passeig matinal.
Va tenir sort i va trobar un arboçar tot ple de cirereres d’arboç dolces, molt dolces. Era a prop d’una vall plana, una vall verda i ben cuidada que feia goig contemplar, així que mentre omplia el bec dels dolços fruits badava fruint del paisatge de la vall. Però de tant badar no es va adonar que aquell aldarull de gossos bordant cada vegada era més proper, i que les detonacions de les escopetes també s’apropaven. No sabia que fer, si esperar per contemplar aquell espectacle o tornar sota el recer del bosc. Va pensar que, com ja havia passat altres vegades, en cas que passessin per allà els caçadors amb els seus gossos la deixarien tranquil·la i continuarien amb la seva activitat. Així que es va quedar menjant cireretes.
Però alguna cosa va passar, una cosa per a ella desconeguda, una nova circumstància totalment nova per a ella. Els gossos es van apropar a gran velocitat, amb una gran cridòria i amb unes intencions no gaire amistoses. L’óssa es va espantar i va començar a córrer cap al bosc espantada i sorpresa per la reacció d’aquells animals. Mentre corria cap al bosc es va trobar a un home plantat al mig del camí, com immobilitzat, potser com ella també estava espantat per la reacció i els lladrucs d’aquells gossos. L’óssa va continuar corrent i, en passar al costat d’aquell home immòbil el va empènyer contra unes bardisses perquè es pogués amagar. Va tenir sort, els gossos no van veure l’home i van continuar corrent darrera d’ella. Afortunadament els va poder despistar, es va endinsar al bosc i els gossos finalment van desistir.
Va passar la resta del dia i la nit amagada en aquell bosc, de tant córrer va perdre el rastre de la seva llar i ara no sabia com tornar, hauria d’esperar que tornés a fer-se de nit per guiar-se per les estrelles. Mentrestant, descansaria una mica i tornaria a buscar més aliment, ara amb més prudència, potser els gossos d’aquestes terres fossin salvatges...
Pensava que tindria un dia tranquil però ni molt menys. De la vall venia una gran estrèpit de sorolls i cridòries. Aquella vall tranquil·la s’havia convertir en un lloc desconegut, ple de gent i llums intermitents, de lluny es sentien cada vegada més i més gossos. L’óssa es va espantar i va decidir quedar-se en el seu recer tot esperant que la cosa es tranquil·litzés.
Va arribar la nit i semblava que amb ella la tant enyorada tranquil·litat, així que, guiada per les estrelles l’óssa va emprendre camí cap a casa. Va estar caminant tota la nit, va caminar fins que va trobar el seu propi rastre, va trobar les seves pròpies marques, les marques que havia anat deixant quan va decidir visitar aquelles noves terres, unes terres que ella creia amiga però que va resultar d’allò més hostil. I mentre retornava a casa va creure convenient tornar a marcar aquell camí, aquell bosc però ara d’una altra manera, ara el marcaria de manera que cap os com ara ella tornés a traspassar cap a aquells boscos, cap a aquelles muntanyes.
El sol poc a poc va anar sortint, però el que hauria d’haver estat un gran dia, el dia de retorn a casa, es va convertir en un malson. Van tornar els sorolls, les llums, els lladrucs i ara, el vol d’un escandalós aparell. Per sort era a casa seva i sabia on refugiar-se, sabia on amagar-se. Va passar por, molta por perquè per a ella tot allò era nou, no sabia que estava passant ni sabia a que venia tot aquell escàndol, no sabia si estava passant alguna cosa, si hi havia algun perill al bosc, no sabia si tota aquella gent estava buscant a aquells gossos salvatges, no sabia si la buscaven a ella. Va ascendir fins a un petit coll i va mirar al seu voltant, va pensar que potser hi havia foc pel voltants i que per això hi havia tant soroll, però no es veia fum. Des d’allà dalt també va poder veure tot de gent i vehicles recorrent els camins, va veure a aquell aparell sobrevolant els boscos i va veure els gossos, més gossos però aquells no eren aquells gossos salvatges, aquests anaven lligats i no semblaven pas perillosos.
Va tornar al seu amagatall i va estar pensant. I clar, de tant pensar va arribar a la conclusió que tot aquell enrenou era per ella. Segurament aquell home al que va salvar de morir devorat pels gossos salvatges volia agrair-li l’ajut i la buscava per vés a saber què. Si, estava segura, de fer, tots els humans que ella havia conegut eren bones persones i sempre havien estat molt amables amb ella.
Va deixar el seu amagatall i va anar a una petita vall perquè els humans la poguessin divisar. I la van veure. Però el que no sabia l’óssa és que no la buscaven per felicitar-la ni per agrair-li res, la buscaven per capturar-la i portar-la a un centre de reclusió. Aquell home a qui ella pensava que havia salvat era un caçador, era un d’aquells homes que te com a diversió disparar contra animals tot amagat covardament darrera un arbre o un arbust, un d’aquells homes que s’envolten de gossos perquè li apropin les preses, perquè les esgotin per així facilitar la seva cacera. Aquell home es va enfadar perquè una gossa li va desmuntar el seu dia de cacera, es va empipar perquè una petita óssa el va empènyer i li va provocar una petita esgarrapada. Ell i els seus companys es van empipar perquè aquella óssa s’havia endinsat al seu acotat. I els caçadors empipats van fer que tothom s’empipés i que tothom es posés en contra seva, tothom, fins i tot els governants que havien de vetllar pel medi natural i per la defensa de la natura, fins i tot ells.
Si jo fos un os i em trobés un caçador segurament faria el mateix que va fer l’óssa. Si jo fos governant d’una conselleria de medi ambient i em trobés un cas com ara aquest, retiraria la llicencia de tots els acotats d’aquelles muntanyes i promulgaria un decret de protecció de la zona perquè aquella óssa i totes les que com ella volguessin instal·lar-se en aquelles muntanyes ho poguessin fer. Si jo fos caçador i m’hagués passat el que li ha passat a aquest caçador, estaria eternament agraït a aquella óssa que em va perdonar la vida i en senyal de gratitud no tornaria a disparar mai més contra cap altre animal.I ara, només voldria saber que passarà amb aquesta óssa que l’únic mal que ha fet és passar per una terra de gent intransigent i poc respectuosa amb la natura. Voldria saber que serà d’ella i si podrà tornar a passejar lliure per les seves muntanyes, pels seus boscos.