El imperi ja te president

Apa, tothom alterat i tothom preocupat per les eleccions del imperi. I ja està, ja ha guanyat qui tots volien que guanyés (bé, jo també...). I ara què?, ara canviarà tot, ara canviarà el clima, es recuperarà l’economia, tindrem pau i no passarem gana?. De moment aquí està plovent, no se si gràcies als resultats electorals o a la profecia d’una altra gran esperança política, aquell homenot de bigoti de nom José Mari que va desmentir l’existència del canvi climàtic. És curiós, va ser dir-ho i tornar a les tardors de tota la vida, d’aquelles tardes de pluges continues i d’entrada de vent fred del nord. És d’imaginar que alguna força celestial tindrà a veure.
Però bé, parlàvem del nou president del imperi i del que pot representar. Una cosa m’ha sorprès: aquest matí, a quarts de sis (sí, a aquestes hores ja hi ha vida sobre la terra), he sentit, i mai millor dit, la roda de premsa o l’aparició davant la premsa i els seus seguidors, de l’oposant a la candidatura. Una aparició exemplar, una assumpció de la derrota elegant, un reconeixement dels propis errors i una oferta de col·laboració amb el guanyador. Una estesa de mà en benefici del seu país.
Ho he sentit emocionat perquè en aquells moments, i mentre escoltava el discurs, he pensat en els polítics més propers, en aquests polítics que sempre guanyen i que tot i guanyar veuen joc brut en qui ha guanyat més. He pensat en aquests polítics que des del primer moment, des del primer segon, ja estan prometent una oposició dura i severa al seu rival, rival que hauria de ser aliat.
És un gir polític important, un canvi de tendència, d’ideologia. Aquí també hem tingut canvis d’aquests. Després de molts anys de govern centrista, de govern que aquells que havien guanyat amb menys vots deien de dretes, per fi va entrar a governar l’esquerra. Tots ho esperaven amb il·lusió (jo no), tots esperaven un canvi de tendència, d’ideologia i el resultat el tenim ara per ara al carrer, no cal fer comentaris. Els dits d’esquerres i progressistes han acabat sent més radicalment conservadors i lliberals que aquells altres a qui se’ls acusava i encara acusa de dretes.
És aquí on volia anar a parar, m’agradaria pensar que des del imperi i després d’escoltar, després de sentir, el discurs des de la derrota, realment tot sigui diferent que aquí i que realment qui guanyi sigui el poble, els votants i que allà, tota aquella gent que ha recolzat amb els seus vots el canvi polític, siguin exigents i vigilants amb el seu nou president i que, no tant sols el deixin governar sinó que l’exigeixin complir amb els seus compromisos, esperem que abandonin les guerres preventives, esperem que obri les portes a Cuba, que s’agermanin amb els seus germans continentals i que es conscienciïn de que el clima i la natura estan patint. De l’economia millor no parlar, només cal esperar que es faci justícia i el president de la primera potència econòmica mundial, paradigma de l’atur efervescent i del tancament i fugida de multinacionals, líder del tarannà, o del talante, finalment pugui participar en aquestes jornades lúdic festives on es decidirà el futur dels grans bancs i on es redefinirà el capitalisme.Mentrestant, jo celebraré la victòria del nou president del imperi amb una pujada d’un punt de la hipoteca, i celebraré amb joia i alegria que per pagar la hipoteca ja destino més del seixanta per cent del meu sou. Això si, sempre mantenint l’alegria i la felicitat, que de moment encara és gratis.