És qüestió de sort

Aquell diumenge de tardor es va quedar veient la televisió, es va quedar veient un programa que parlava de misteri, d’ocultisme i de successos estranys. Abans va estar veient un partit del seu equip. Va empatar però va jugar bé. Ja està bé, però llàstima no haver guanyat per a fotre l’equip rival, encara que una victòria l’hagués afavorit...
Més d’una vegada se li van entelar els ulls i, de ben segur, algun reportatge es va perdre, però no es va perdre aquell, aquell que parlava d’uns misteriosos successos. Un dels contertulians, un especialista en esdeveniments ocults relacionava fets casuals i catastròfics esdevinguts a la regió. Va explicar un fet luctuós, un fet terrorífic i misteriós, misteriós per què en aquella zona passaven moltes coses estranyes, es succeïen moltes casualitats a quina més terrible.
El periodista va explicar aquell cas en que, mentre un autocar circulava per una carretera, al passar per sobre d’un petit sot es va obrir de forma accidental la porta del portaequipatge lateral, de tal manera que la porta va queda oberta perpendicular al xassís. Va continuar el seu recorregut aliè al incident i, en passar per sobre un pont, un home que circulava d’esquenes a l’autocar va veure com aquella porta li seccionava el cap i moria allà mateix.
El que no va explicar el periodista, el que ningú va explicar era la veritable història d’aquell home, un home modest, un camperol de la regió, un home sense medis, sense estudis, un pobre home. Aquell home no havia tingut una infància fàcil. Fill d’una família pobra durant la seva infància va patir el maltractament del seu pare. No va poder estudiar, no va poder anar a escola perquè el seu pare l’obligà a treballar al camp, a cuidar del ramat i cuidar de la casa. La mare?, la mare havia mort tot just néixer ell i el pare mai li va poder perdonar, el considerava culpable de la mort de la seva dona.
Van anar passant els anys i el pare va morir, va morir alcoholitzat i tirotejat pels sicaris d’un prestamista al qui devia diners. El prestamista va matar el seu pare i es va quedar totes les possessions, les poques possessions de que disposaven, una barraca, quatre ovelles i dues gallines. Ell es va veure al carrer, sense estudis, sense ofici i sense res.
Va deambular per la regió, va recórrer camps inhòspits, va pujar muntanyes i va traspassar rius. Finalment va trobar asil, va trobar on quedar-se. Un terratinent el va contractar perquè cuidés el seu ramat. A canvi, li donaria menjar i un lloc per viure, un racó a les seves terres on construir-se una llar.
Encara era jove, acabava de complir els vint anys, però el seu rostre, la seva mirada mostrava molts més anys, tenia la mirada envellida, cansada de la vida, cansada de patir. El temps va anar passant i a les terres del senyor va conèixer la que havia de ser la seva dona. Una jove vinguda de l’altra punta del país, una jove que com ell havia patit, una dona que com ell no entenia la vida sense dolor, sense patiment. No van trigar gaire a formalitzar la seva relació i, amb el consentiment del senyor, es van casar i van poder anar a viure junts a la modesta casa que ell s’havia construït en el seu petit racó. Com acostuma a passar en aquests casos no van trigar gaire a arribar els nens, dos nens, nen i nena, nens que el senyor va apadrinar i nens a qui el senyor va facilitar els estudis i la formació que els seus pares no van poder tenir.
Les coses anaven bé per a aquella parella que tant havien patit en la seva infància, era una parella feliç, treballadora i estimada pel senyor, un senyor que juntament a la senyora els van protegir, els van parlar dels mètodes anticonceptius i els van ajudar a confiar en la gent, la gent que sempre els hi havia fallat.
Però diuen que els destins de la gent estan marcats, i el destí d’aquell home estava marcat per la desgràcia. Els senyors van haver de vendre les seves possessions pressionats per les condicions socio-econòmiques del país, encara que abans de vendre-les van cedir les modestes terres on la família havia creat la seva llar a aquell home.
Els nous amos no tenien cap intenció de mantenir les terres i les van abandonar, van abandonar les terres i van vendre els ramats, i aquella modesta família es va trobar sense feina, sense feina i sense medis per subsistir, lluny de la civilització, apartats de qualsevol servei.
Els nous amos no van trigar gaire en vendre les terres, les van vendre per a construir una gran carretera, una gran carretera que travessava en línia recta aquells camps, aquelles muntanyes. Les obres no van durar gaire, tot just un any. Grans màquines i treballadors, molts treballadors van envair aquell espai, van envair aquell espai i les vides d’aquella família. Un dia, l’últim dia i mentre els treballadors es retiraven, van fer una visita a aquells camperols. Es van riure d’ells, van arrasar el seu hort, van matar els seus animals i van violar repetidament a la dona, la van violar fins a matar-la. L’home no va poder fer res, només va tenir esma per fugir amb els seus fills i amagar-se al bosc. Quan va tornar es va trobar la seva llar arrasada i la seva dona, la seva estimada dona despullada, ultratjada i morta, morta a les portes del que havia estat la seva llar.
Aquell home no va poder recuperar-se, va refer la casa i l’hort, va cuidar dels seus fills però per a ell la vida no tenia cap sentit, per a ell cada nou dia era un nou patir, era una ferotge impotència i era un no viure. Finalment es va veure obligat a enviar als seus fills a la ciutat, a la gran ciutat. Els va enviar a un orfenat. Tornava a estar sol, sol i desesperat. Sense tenir res ho havia tingut tot i ara tornava a trobar-se sol, sol i sense esperança.
Aquell dia va decidir acabar amb tot, era un home desgraciat, un home que no havia sabut defensar la seva dona, defensar la seva llar. Aquell dia va decidir acabar amb la seva vida, aquell dia aniria al pont, al gran pont i es llençaria de cap per a acabar amb tot aquell patiment.
Decidit va enfilar la carretera, va passar el pont, i mentre passava el pont es va acomiadar dels seus sers estimats, de la seva dona, dels seus fills i de déu, d’un déu en qui ell sempre havia confiat i a qui va demanar perdó, perdó per acabar amb la seva vida d’aquella manera. I li va demanar al seu déu que l’ajudés a emprendre aquell viatge, aquell darrer viatge.
Era a punt d’arribar al ben mig del pont, al punt més alt, al punt des d’on la caiguda era més segura. De sobte un soroll, un soroll acompanyat d’un cop d’aire, un cop d’aire i un cop metàl·lic, un cop sec que li seccionà el cap, un cap que després de rebotar al paviment va caure pel pont, i mentre queia, mentre el cos ja era mort, aquell cap, el cap del camperol i abans d’arribar a les roques va tenir temps d’obrir els ulls, obrir els ulls i mirar el cel, mirar el cel per agrair al seu déu que l’ajudés.
Potser sí que el va acabar ajudant, aquella mort violenta va permetre que els fills cobressin de l’asseguradora de l’autocar, aquella mort violenta que va sortir a tots els diaris del país van permetre que els senyors, aquells senyors que tant l’havien ajudat s’acabessin fent càrrec dels seus fills. Sí, potser si que el seu déu l’ajudés, però hom pensa que aquell déu es podria haver recordat d’ell abans, molt abans.I aquesta és la història d’aquell home de qui molta gent va parlar per la mala sort que va tenir de passar per un lloc inadequat en un moment inoportú allà per les terres del nord de Xile.