Crisi, quina crisi?

El món està en crisi. Crisi econòmica diuen, però la crisi és més d’humanitat. Potser el món s’hagi cansat de tanta guerra preventiva, de tantes agressions i de tanta destrucció. Fa anys es parlava de Gaia, aquella gran ànima que regia el planeta, i potser si, potser que aquella ànima des del seu interior estigui castigant els seus habitants.
Però la crisi no és natural, és una crisi generada pels propis humans que, amb gran avarícia, han anat enriquint-se a base d’especular i explotar als menys afavorits. Li diuen capitalisme. Però el capitalisme ha fracassat, i els seus inspiradors, lluny d’admetre-ho, ho volen amagar.
El món està en crisi. El món està malalt i en comptes de sanar de manera natural, el volen vacunar, el volen medicar. L’ànima de Gaia no medica al planeta, el mira de fer fort tot superant els moments de malaltia. Potser que amb la crisi féssim el mateix, deixar que ella sola sanés i, encara que arrossegués a més d’un, segur que aquests serien els més dèbils i, segur, que no tornaríem a recaure en aquesta malaltia.
Diuen que és bo saber reaccionar davant els mals moments, davant les dificultats, però també és bo prevenir-les, i aquesta malaltia que és la crisi econòmica ja feia temps que s’anunciava, però no es feia res, es continuava especulant i malbaratant recursos.
Potser la famosa globalització, tant reconeguda i alabada sigui una de les causes, potser si només hagués fallat el sistema econòmic d’un país, del bressol del capitalisme, la resta no haguessin resultat afectats, però van ser llestos i van globalitzar, van globalitzar les seves empreses, les seves guerres i les seves polítiques de manera que si ells cauen, caiem tots. Tots?, no, resulta que els “enemics” del imperi no pateixen la crisi, aquells que no es van globalitzar, que no es van deixar enganxar per les grans multinacionals i pels grans lobbies.
I els inspiradors del globalisme potser tenen por, potser tenen por dels seus “enemics”, dels enemics del capitalisme liberal, tenen por de perdre el seu status, de veure fracassat el seu modus vivendi, i de no poder continuar explotant els més dèbils. Per això no afronten la malaltia amb valentia, per això van al rescat de caixes i bancs, van al rescat d’immobiliàries i multinacionals, i van minant l’economia dels ciutadans, perquè ells també pateixin, perquè es sentin sotmesos i dominats pel imperi.
Potser si que ja s’ho veien a venir, potser per això ens van enganxar a tots amb les hipoteques i els crèdits tous, potser per això van pujar els tipus d’interès, per tenir-nos collats, collats pels deutes, collats pel capital i collats per la globalització. Qui surt ara al carrer a protestar si tots tenim hipoteques, si tots tenis crèdits que pagar, qui surt a reclamar si a tots ens havien avisat, si tots sabíem que algun dia petaria, però tots hi vem caure, tots vem canviar de casa, de cotxe i de feina, tots vem ser víctimes del capitalisme liberal, i ara, ara no ens sabem sortir, però si deixéssim que la crisi passés sola, ens en sortiríem, ens en sortiríem perquè no tornaríem a caure.
No fa gaire a casa nostra vem patir una crisi, una crisi per manca d’aigua. I vem esperar, vem aguantar la crisi i al final va ploure, va ploure i la crisi es va acabar. Els ciutadans van aprendre d’aquella crisi i ara ja no malbaraten l’aigua, ara es fan dipòsits per recollir l’aigua de pluja i s’han instal·lat dispositius d’estalvi. Però els polítics, els capitalistes liberals i globalitzats, mancats de recursos, van decidir comprar l’aigua fora i portar-la en vaixells, van decidir fer costoses infrastructures per portar l’aigua que altres necessiten. Però va ploure, va ploure i les grans companyies de l’especulació es van endur uns bons calerons per no res. La ciutadania va aprendre, els polítics van continuar a la política i les empreses van cobrar; un bon exemple de capitalisme. Ara bé, quan d’aquí uns mesos torni la sequera, tornarem a estar igual, els polítics tornaran a comprar aigua en vaixells i es tornaran a fer infrastructures inútils, mentrestant, els ciutadans més espavilats no passaran set perquè ja han après a viure en crisi. I els polítics continuaran a la seva poltrona acusant als espavilats de no ser solidaris i contractant als seus empresaris.
Segurament d’aquesta crisi també n’aprengui el poble, però els remeis, les solucions polítiques el que faran és allargar la crisi, continuarem depenent de les caixes i bancs, continuarem governats per polítics ineptes i continuarem sotmesos al imperi, a la voluntat del gran pare del capitalisme.
I un, pensa en Gaia, pensa en com està afrontant la crisi climàtica i com s’està curant, i el que és més preocupant, com es curarà. I un pensa en quina és la malaltia de tot plegat, de la crisi econòmica, la crisi climàtica i la crisi de l’aigua. I al final, resumint, tot es resumeix en una sola persona, en una sola civilització o imperi, tot es resumeix en aquells que parlaven d’enemics fantasmes, d’armes de destrucció massiva i de guerres fredes, aquells que parlaven de que el clima estava igual que sempre i de que allò dels huracans era pura coincidència, en comptes de parlar o de prevenir el que es veia a venir.Només ens queda que aguantar, esperar que passin uns mesos per tornar a consumir, per tornar a canviar de pis, de cotxe i per tornar a viatjar i, mentrestant, els polítics continuaran a la poltrona buscant els nous “enemics”, que ara seran els que no han patit la crisi, els que no es van globalitzar i els que has après del saber del poble.