Aquella tarda

Aquella tarda semblava que no plouria. La temperatura havia baixat prou i caminar es feia una activitat més que recomanable, a més, la grisor del cel combinada amb l’aire net prometia una contemplació del paisatge sens dubte màgica.
Aquella tarda havia donat fi a unes fructuoses jornades laborals, a unes sessions formatives més que profitoses, unes sessions on, a banda dels coneixements adquirits, el van servir per retrobar-se amb els seus companys, amb els seus amics, van fer que es tornés a formar part d’alguna cosa més que una empresa, va tornar a sentir-se part d’una cosa que ell sempre havia definit com sentiment. És clar que aquella tarda en ell fruïen els sentiments més vius i càlids.
Va trepitjar la terra, va respirar l’aire humit de la vegetació, dels camps i dels boscos, va sentir sobre els seus peus el tènue pas de l’aigua de la pluja que amarava els camins, va sentir el fluir de les papallones, papallones que esgotaven els seus últims dies, va notar el vol corredís, el vol nerviós de les darreres orenetes i va sentir recórrer dins seu el vapor d’aigua evaporant-se.
Després de passejar pel camp va tornar a trepitjar l’asfalt de la ciutat. No va ser desagradable. Malgrat el descens de la temperatura i l’anunciada arribada de la tardor, malgrat els dos dies de pluja, la gent tornava a ocupar els carrers, potser amb més alegria del que era costum, aprofitant els escassos rajos de sol que, d’entre el gris cel, traspassaven els núvols per il·luminar els carrers i les seves rejovenides façanes.
Va caminar per la ciutat, acompanyat pel seu gos, un gos fidel. Va passar per carrers amples, carrers arbrats, carrers amb fulles dels arbres a terra, carrers que evidenciaven que la tardor començava envair l’ambient. Va passar davant una escola i va mirar d’accelerar el pas, la cridòria sempre l’havia ofès i les corredisses dels nens espantaven el gos.
Va avençar dos nens, dos nens acompanyats de la mare, però als nens els hi va fer gràcia el gos, aquell gos petit i pelut, amb el cabell suau de tonalitats blanques i brunes, aquell gos d’ulls expressius. I li van preguntar com es deia: -senyor, com es diu el gos?, va fer com si no els sentis, però van repetir la pregunta: -senyor, com es diu el gos?, i no es va poder estar, es va girar i els va contestar: -no és un gos, és una gossa, i els hi va dir el nom. –Què la podem tocar?, -i tant, no fa res, li agraden molt els nens. La mare els hi va donar permís, -però sobretot, no la molesteu, pobreta. I ell la va mirar, ell va mirar la mare, la va mirar als ulls, i als seus ulls va veure allò que sempre havia buscat, va veure aquella mirada neta, aquella mirada honesta, sincera, aquella mirada.
És més que probable que ella ni tant sols hagués prestat atenció en la forma en que ell la va mirar als ulls, és possible que ni tant sols s’adonés que ell la va mirar. La contemplació d’aquells ulls va ser fugaç, però en aquells escassos segons ell va veure alguna cosa que feia temps no veia en una persona. Però el somni va durar el que acostumen a durar els somnis, i altra vegada els nens van cridar la seva atenció. La nena era clar que era filla de la seva mare, la seva mirada era igual de neta, el color dels seus ulls eren els mateixos de la seva mare i el somriure era el mateix. El fill era diferent, el seu tirat era ben diferent, és més, no semblava pas el seu fill. Potser era pastat al pare, però a ella, no se li semblava gens.
Els nens semblaven prou divertits amb el gos i el gos amb ell. La mare sentia una espècie de vergonya i els instava a deixar-lo tranquil, a anar a jugar als gronxadors, -però mamà, si els gronxadors estan ocupats!, ens volem quedar jugant amb el gos... –però fills, si el gos ha de marxar. –És igual, no tinc pressa, estàvem passejant. –Està bé, però sobretot, no la molesteu. I es va quedar al parc, acompanyat de la mare mentre els nens i el gos jugaven i corrien pel parc. La mare es va voler assegurar que el gos no s’emprenyaria, però era més que evident que si algú s’ho estava passant bé era el gos. –Li agrada els nens, -que potser tens fills?, -no, que va, és pel nebot, juga molt amb ell. Instintivament ell li va mirar les mans, va buscar l’anell de casada, però no portava, bé, portava però no al dit on s’acostuma a portar, portava un anell però al dit cor. Una nova esperança, una nova fantasia. Li va donar conversa, conversa intranscendent i ella el seguia. Van estar parlant, parlant del nen i parlant del gos, parlant de la ciutat i parlant del parc. I mentre parlaven ell la mirava als ulls, però ella no mirava, ella observava els nens.
I els nens es van cansar de jugar amb el gos i el gos de jugar amb els nens. Els nens van anar al gronxador i el gos amb ell, amb ells. I la mare se’n va anar amb els nens. Ell la va seguir però ella només estava pels nens. Es va acomiadar dels nens, es va acomiadar de la mare i va continuar el seu camí.
I del parc fins a casa no va parar de pensar en aquells ulls, en aquella mirada i en aquelles mans sense anell. Potser demà tornaria a passejar per aquell parc.