Què dur fer de pagès

De feia anys cultivava aquelles terres. El seu avi ja les va heretar del seu avi. Eren terres planeres i fèrtils, terres amb aigua i llum, unes terres amb un gran mas, un mas de pedra, pedra extreta de la terra, de la seva terra que tants i tants anys feia que cultivaven.
Tenia una important extensió de terreny que li permetia extreure llenya, hortalisses i fruites. Tenia uns quans animals de granja, els justos per a la família i per a poder vendre al poble. Era un home, era una família, per tots respectats, era una família treballadora i solidaria.
Aquell home tenia dos fills. De ben joves es van estimar més d’anar a ciutat a estudiar i buscar una vida més còmode, però després d’uns anys van tornar, van tornar amb dona i, fins i tot el més gran, dos nens. Van tornar perquè trobaven a faltar la vida a pagès, perquè enyoraven la terra. Van haver d’ampliar el mas per estar més amples...
La feina diària era dura però complaent, de fet, hi havia per tots tres i això sense gaires esforços, només requeria una mica de disciplina horària. Ara treure les ovelles i cabres a pasturar pel bosc, ara treure les vaques al camp, ara cuidar l’hort i ara vigilar els fruiters. Quan la cosa es feia més difícil i atrafegada era quan arribava l’hora de recollir la fruita o algunes de les verdures de més temporada, època en que si no anaves molt alerta se’t passava de maduresa, i clar, ells eren pocs per fer-se càrrec de tanta i tanta feina.
L’avi i el pare, quan arribava aquesta època, recorrien als temporers, temporers que llavors venien de les terres del sud, treballadors que treballaven per hores i que passaven la temporada allotjats en un nau del mateix mas, una nau espaiosa i perfectament condicionada, no en va, el besavi va ser en la seva època immigrant i d’aquella experiència va aprendre a tenir cura dels treballadors, com ja deia ell i com han continuat dient els seus descendents: tracta a la gent com vulguis que ells tractin la terra. Alguns d’aquells temporers venien cada any, es podria dir que sempre eren els mateixos, i venien amb les dones i alguns amb els fills, fins i tot alguns d’ells van acabar arrelant al poble. Tots eren de la mateixa comarca, comarca del sud, comarca tradicional i religiosa. I per respectar les seves tradicions, els pagesos els hi van deixar construir una petita ermita, perquè els pagesos no eren gaire religiosos, el seu únic déu era la terra, i era i és a ella a qui veneren, però eren persones tolerants i els hi van deixar aixecar la petita ermita, una ermita amb la imatge d’una mare de déu blanca. Aquells treballadors estaven dos, tres mesos. Primer les hortalisses, després les fruites i per acabar les olives, poques però preuades. Eren gent tradicional, gent a la que li agradava la gresca, a pagès són més seriosos, gent que algunes nits organitzaven festes, gent que cantava i ballava i cridava, cridava molt. Sembla mentida que després de tot un dia treballant sota el sol encara vulguin cantar!.
Aquella època de temporers del sud es va acabar. El seu país prosperava i ara ja no els hi calia desplaçar-se per buscar feina. Alguns van trobar feina, altres van viure del subsidi agrari que s’inventaren els nous governants.
El pagès i el seu avi es van trobar de la nit al dia amb que no tenien ningú que els ajudés a conrear la terra, a fer la collita. Van passar pel mas més d’un comercial oferint estupendes màquines que feien la feia de tots els temporers, màquines de tot tipus que ara recollien les pomes i ara treien les olives. Però al mas tot era tradicional, el valor afegit dels seus productes era l’excel·lència, eren productes ecològics, sense insecticides ni adobs químics, eren productes seleccionats i collits a ma. Per això venien dels millors restaurants i dels millors comerços a comprar-los. Eren productes de qualitat.
Aquell primer anys s’ho van haver de fet tot sols, encara que la gent del poble es va mobilitzar i els va ajudar, però estava clar que d’ara en endavant s’haurien d’espavilar abans. I amb l’ajut dels governants de l’època van tornar a buscar treballadors al sud. Ara més al sud, però també al sud. I van venir a treballar els dos, tres mesos durant molts anys. I van estar-se a la nau i van convertir la petita ermita en una petita mesquita, i cada vespre al posar-se el sol, anaven a pregar, i després de pregar a dormir. Era gent treballadora, molt treballadora. Alguns, també van venir amb la família i es van establir al poble, de fet ells van contractar a una família perquè els hi ajudés amb les besties i a ampliar el mas, ja se sap, els nens van tornar de ciutat i es va haver d’ampliar el mas.
Però ara les coses es compliquen, ara els governants del país veí diuen que no es podran contractar més temporers de fora, i, qui farà la feia al camp?, la gent del poble no necessita feina, la gent d’altres terres veïnes no volen treballar el camp, diuen que la feia és molt dura i mal pagada. Què volen els governants, què abandonem el camp?, que comprem les màquines?. Qui vol treballar la terra, qui vol collir la fruita i qui vol collir tomàquets?.
Estan matant el camp, tots aquells que s’omplen la boca de sostenibilitat, de preservar el medi i d’aturar el canvi climàtic, tots ells estan matant el camp i estan cremant els boscos. No volen que es treballi la terra, volen hivernacles, volen cultius transgènics i manufacturats, volen enciams en bosses de plàstic i volen fruites comprades de fora.Perquè si hi ha crisi, perquè si hi ha atur qui paga és el pagès, perquè no impedeixen que qui contracti immigrants siguin els constructors?, perquè les grans companyies poden tenir manobres immigrants fent obres públiques i els pagesos no?. Perquè no volen el camp?, perquè maltracten la pagesia?, perquè, si la crisi, perquè si l’atur és més culpa d’ells que de la gent del camp?. Però és més fàcil fer pagar al més dèbil, i el més dèbil és el pagès que, passi el que passi, continuarà treballant la terra, la seva terra.