El caminant

Temps era temps una dona va conèixer un home, un caminant. Però aquell home va haver de marxar, i aquell home, al marxar una tarda de primavera, va parar el rellotge d’aquella dona. Abans de marxar, el caminant, li va prometre que tornaria, que tornaria abans que dels salzes caiguessin les fulles, dels salzes de la plaça Major. Una tarda plujosa d’abril es va parar el seu rellotge, el seu rellotge infantil. El caminant va marxar.
Es va marcir del seu hort fins la darrera flor i ja no queden salzes a la plaça Major, però ella, cada vespre, va a l’estació a esperar al seu amant, al seu caminant. Els seus ulls, tristos a força d’esperar, semblen brillar si un tren xiula des de lluny. Però un darrere l’altre els veu passar, mira les seves cares, els sent parlar, però per a ella són ninots, i d’entre els passatgers del tren no hi és ell, no hi és el seu amant, el seu caminant.
Diuen al poble que el caminant va tornar, que va tornar i que la va trobar asseguda al seu banc. Es va acostar a ella, la va saludar i la va mirar. Però ella, amb els ulls plens d’ahir, se’l va mirar. Però no era ell, no era així la seva cara, no era així la seva pell, ell no era a qui ella esperava. I es va quedar asseguda a l’estació, es va quedar amb la seva bossa de pell marró, amb les seves sabatetes de taló. Aquell no era el seu amant, aquell no era el seu caminant.
Van passar dies, setmanes i mesos i ella continuava esperant. A la plaça van tornar els salzes i les flors del seu hort van rebrotar. I amb els salzes, amb les flors, als seus ulls va tornar la primavera, va tornar la llum i, decidida, va agafar el primer tren cap a la ciutat. Va anar a buscar al seu amant, al seu caminant.
Va arribar a l’estació, una estació plena de gent, plena de sorolls, plena de ninots i va seure, va seure en un banc metàl·lic, un banc fred i solitari. Va seure i va estar-se allà temps, molt de temps esperant al seu amant, esperant al seu caminant.
Al banc del costat seia un home, un home trist, un home solitari que, com ella, semblava esperar a algú, potser a algú com ella. Es van mirar, es van somriure i van esperar, van esperar que la seva llum, la seva primavera aparegués. Van continuar a l’estació dies, molt dies, fins que un matí, ella o potser ell, es va acostar a l’altre. Es va acostar i va seure al seu costat, i al seu costat, junts, un junt l’altre van continuar esperant.
Les hores, els dies van anant passant i amb el temps les seves mans es van anar acostant, es van anar apropant fins que es van agafar. Els seus cossos es van anar acostant i es van anar acostant fins que un es va repenjar a l’altre. Un nit dormia un recolzat a l’espatlla de l’altra i una nit l’altra dormia recolzat a l’altre. Es van mirar i es van parlar, es van parlar i es van explicar-se les seves històries. Es van mirar i es van parlar. I van riure, i es van abraçar. I ella va veure la seva cara, va veure la seva pell i va veure els seus ulls. I ell la va mirar, va mirar i va veure la seva cara, va veure la seva pell i va veure els seus ulls.
I ella va mirar, va mirar i va veure que era ell a qui ella esperava. I ell va mirar, va mirar i va veure que era ella a qui ell esperava. I van agafar el primer tren, van agafar el primer tren i van anar fins a aquell poble, aquell poble envoltat de salzes, envoltat de flors i envoltat de llum.Diuen al poble que un dia aquella dona va tornar, que va tornar acompanyada del caminant, acompanyada del seu amant. I diuen al poble que aquella parella va ser la parella més feliç del poble, que aquella parella no es va separar mai més i que aquella parella va ser la parella més feliç del poble. Diuen al poble que a aquell banc, a aquell banc de pi verd de l’estació mai més ningú va tornar a seure, diuen que a la plaça Major del poble, mai més van caure les fulles dels salzes. Diuen al poble que l’amor, que l’amor va tornar al poble.