Retrobada

No feia ni un dia que havia tornat i les emocions s’abocaven. Com sempre havia fet només despertar el dia va anar a passejar. Els camins eren els mateixos, malgrat haver passat tres, dos, un any, aquells camins de sorra eren els mateixos, aquells murs de pedra eren els mateixos i totes i cadascuna de les pedres dels camins, cadascun dels arbres eren allà, recordant els tres últims estius.
Va començar a caminar i tot caminant semblava buscar alguna cosa, algun senyal. I allà era, el senyal era ell, el Canigó, màgic, encisador i llunyà però pròxim. Per alguna estranya raó aquella muntanya tenia un xic de captivador. Potser era perquè els primers anys d’estada allà aquella muntanya era present quan ell pensava en la seva estimada, era passejant que pensava en ella i era passejant que mentalment li escrivia les cartes d’amor. I ara, retrobar el perfil de la muntanya li feia recordar aquelles coses que li deia a la seva estimada, primer de paraula, després en paper.
Però hi havia més coses, allà continuava, allà estava el Montgrí. Hi ha qui diu que te forma de bisbe repenjat, altres veuen una dona. Ell només veia un pit, un gran pit coronat per un gran, per un eriçat mugró. Potser estava una mica malalt, potser era un petit degenerat, però per a ell el Montgrí era la gran mamella, la guia dels seu passos per terres empordaneses. Contemplant aquella muntanya també recordava la seva estimada.
Feia temps que l’havia oblidat, que ja no pensava en ella i feia temps que havia perdut l’esperança de retrobar la relació, s’havien dit coses molt grosses i era del tot impossible tornar enrere, de fet, ja no s’estimaven si és que algun cop s’havien estimat. Però ara estava allà, envoltat d’uns paisatges que havien marcat la seva relació, allò va ser una relació?. Feia més de tres anys es van conèixer i ell pujava a passar els caps de setmana aquí, a l’Empordà. Quan tornava a la ciutat, dilluns, li explicava a ella tot el que havia viscut durant els dies de festa, i li agradava tant explicar-li, que cada cop que pujava li agradava caminar i impregnar-se dels paisatges i dels detalls per després explicar-li. Perquè ella era una enamorada dels paisatges i dels detalls, com ell. Feia fotos, agafava pedres, agafava plantetes, tot per a ella, perquè ell va percebre que alguna cosa es movia dins el seu cor cada vegada que mirava un paisatge amb els ulls d’aquella noia.
Un any després aquella relació continuava, allò va ser una relació?, però llavors ella era lluny, molt lluny i només es comunicaven per correu electrònic. Però a ell li agradava viure i veure paisatges, molts paisatges, molts detalls, molta natura per explicar-li cada dia a la seva estimada, tot allò que ell veia amb els ulls d’ella.
Però tot va acabar, ara fa un any ell va tornar a l’Empordà però ja no la escrivia, ja no mirava amb els ulls d’ella, ja no experimentaven res que els hi fes propers, i es van dir coses, coses molt grosses. Però ara ell era allà. Revivint paisatges i detalls i amb el Canigó al fons, impetuós i present en els seus records. I amb el Canigó present va saber que encara la estimava, va saber que cap paisatge, cap detall, tenia cap sentit si no era per a explicar-li a ella a cau d’orella com eren les ombres, com eren els relleus i com eren els mosaics que configuraven aquella terra, terra que també era d’ella, terra que havia estat i era dels dos.
I ara caminava, vagava, pels camins de sorra amb el Canigó present, amb la gran mamella present mentre pensava en ella. Va tornar a agafar pedres i va tornar a agafar flors.El dia havia despertat i la calor aixecava capes de boira que màgicament cobriren les muntanyes que envoltaven el Canigó. Una blanca capa de boira separava la muntanya de la terra, la feia surar d’entre els núvols i la feien encara més fascinant. Ell va pensar que en aquells moments algú amb poders màgics va obrar perquè aquell fenomen de la natura fes dels paisatges, dels detalls alguna cosa sobrenatural. Potser algun follet de terres llunyanes volia mostrar els seus sentiments a la seva estimada i ell, que allà era, podia contemplar aquella mostra d’amor. Per un moment va imaginar que ell també tenia poders màgics, per un moment va imaginar que ell amb els seus poders, podia fer surar al Canigó per dir-li i mostrar-li a la seva estimada com encara la estimava. Va imaginar que ell també era un follet i que ell també seria capaç de fer surar muntanyes per tornar enrere i fer que la seva estimada el tornés a estimar i que el tornés a deixar ser el guia dels seus ulls per tots els paisatges i detalls del món.