Minuts de silenci

Aquell dia algú va enviar un correu electrònic anunciant un minut de silenci. Ell no va baixar a la porta de l’oficina, però alguns dels seus companys sí. Van estar cinc minuts en silenci mentre ell va continuar amb la seva feina. Quan un dels companys va tornar al despatx li va retreure que no baixés. Ell no va dir res, ell només va estar pensant. Va estar pensant en aquella persona que li va reprotxar la seva actitud i va pensar en la crida que es feia al correu electrònic, una crida a favor de la convivència, la democràcia i la llibertat, una crida que volia ser un homenatge als afectats per una acció terrorista. Però ell no va baixar, ell no creia oportú fer un homenatge a una víctima d’una acció terrorista, una acció que també era una acció política. Potser si que hagués baixat si els cinc minuts d’homenatge fossin per les víctimes d’un desafortunat accident passat uns dies enrere, o si els cinc minuts fossin per la víctima de la violència de gènere de la que aquella mateixa tarda es parlaria a les notícies. Potser hagués baixat per homenatjar a les víctimes col·laterals de l’altre terrorisme, també polític, dels grans imperis que dia rere dia assassinen amb total impunitat i amb la total indiferència de tots. També aquests homenatges son una crida a la solidaritat, la democràcia i la llibertat, però potser no interessen.
Ell no va baixar perquè no coneixia la víctima. Són moltes les persones, anònimes, que moren cada dia sense que es faci una crida a guardar ni un minut de silenci per a ell. Per això no va baixar. Per a ell la mort, qualsevol mort és dolorosa, però per a ell, també qualsevol persona que mor mereix un homenatge, un petit homenatge.
També va estar pensant en les accions terroristes. És trist que encara es produeixin, si, és trist, molt trist que de fa tants anys cap polític hagi aplicat els principis de solidaritat, democràcia i llibertat per mirar de trobar una solució dialogada a un conflicte que te un rerafons, un rerafons que, i tant que existeix, però al que ningú es vol enfrontar. Fa uns anys, un polític, algú que s’estima la seva terra, va reunir-se amb aquesta gent que defensa els seus principis mitjançant accions terroristes per demanar que no actuessin a la seva terra, a la terra que ell s’estima. I ho va aconseguir, ara, al polític, li van retreure que negociés. El polític va dialogar, va negociar i va fer entendre la seva petició. El van entendre, però no tots el van entendre, van ser molts els que li van reprovar i el van atacar fins a fer-li dimitir del càrrec. Però el que ell va fer va ser dialogar. Potser si els altres polítics dialoguessin tot s’acabaria, però, qui vol dialogar?.
Ell, que no va baixar va ser reprovat, però ningú li va preguntar perquè no va baixar, simplement li van retreure. Diuen que si els humans tenen dues orelles, dos ulls i una sola boca és perquè han d’escoltar i mirar dues vegades abans de parlar. Alguns semblen no tenir ni orelles, ni ulls, només parlen, parlen sense escoltar i sense mirar.
Víctimes d’accions terroristes, víctimes d’accions polítiques, perquè uns poden escriure i poden parlar del que vulguin amb total impunitat, encenent odis i despertant records, poden insultar i poden mentir, però d’altres no, altres que escriuen i parlen i opinen són detinguts, són detinguts per no pensar igual que els que manen, però potser si dialoguessin entre ells els seus discursos canviarien, tant els dels que van a la presó com els dels que continuen al carrer, però millor que demanar diàleg és sortir al carrer i fer cinc minuts de silenci. Fa anys, els mateixos que en nom de la convivència, la democràcia i la llibertat van demanar de sortir al carrer per cridar no a una guerra i no pas cinc minuts de silenci, van guanyar, van guanyar i van aconseguir el seu propòsit. I van marcar el camí. Però ara, els mateixos demanen silenci, cinc minuts de silenci.Ell, que no va baixar, demana cinc, cinc minuts de diàleg per acabar amb més minuts de silenci.