Aquella nit

Aquella nit les estrelles brillaven més que cap altre dia. El cel era negre i servia de fons al gran espectacle de l’univers. Encara que ja era tard, des del llit contemplava amb delit els estels i era incapaç de conciliar la son, va ser llavors quan, com portat per una força superior, es va vestir i va sortir al carrer direcció a la platja per a contemplar i viure aquells moments de brillantor en companyia de les constel·lacions.
En el fons era un romàntic, sempre havia pensat que la dona de la seva vida seria aquella amb la que pogués mirar bocabadat el cel i mirar junts un mateix estel, un mateix núvol. Ell, com Saint-Exupéry, pensava que estimar no és mirar-se l'un a l'altre, és mirar junts a la mateixa direcció.
Va buscar una platja solitària, una platja silenciosa i allunyada de qualsevol focus d’iluminació que distragués la seva atenció. No li va costar gaire de trobar, de fet, allà on passava les vacances pràcticament totes les platges complien els requisits. Es va estirar a la sorra i va començar a gaudir de l’espectacle mentre lluitava contra la son i el cansament d’un dia agitat. Fins a tres vegades es va quedar mig adormit, però lluitava i lluitava contra la seva pròpia voluntat per a no caure rendit.
La mar era calma, una petita brisa feia acaronar suaument l’aigua contra la sorra proporcionant una sensual melodia de fons. Mentre vivia aquell moment d’intima contemplació un subtil soroll d’aigua agitada va despistar la seva atenció. Una estilitzada i menuda figura femenina sortia de la mar amb suavitat, amb delicadesa, amb timidesa. La noia anava totalment nua i no el va veure. Va seure a poc menys de cinc metres d’on ell era. Amb el cos moll i lluent es va estirar sobre la sorra. També havia vingut a contemplar les estrelles, com ell.
Ell no va saber que fer, encara que evitava mirar aquell cos, no podia desviar la seva mirada d’aquella bellesa sobrenatural que encara conservava la frescor i la lluentor a la seva pell malgrat feia estona que havia sortit de l’aigua. Els seus cabells eren bruns i llargs, els pits petits, la cintura estreta i els malucs amples i ben modelats. No es movia i semblava no respirar, semblava talment una escultura de marbre al mig de la sorra. Ell es va alertar, potser s’havia ofegat, així que es va apropar amb suavitat per no violentar-la, per no ofendre la seva intimitat. Ja era al seu costat, la va cridar, la va intentar moure per despertar-la, per reanimar-la, però ella no reaccionava, continuava immòbil, amb els ull oberts i mirant, amb llàgrimes als ulls, l’espectacle dels estels.
Impulsat per una força superior, la mateixa força que el va aixecar del llit, ell també va mirar el cel. Va quedar embadalit, com ella, i la mateixa força suprema el va portar a estirar-se a la sorra, al costat d’aquella dona. Les seves mans es van apropar, es van fregar i es van agafar. Les seves mirades es van fer una i tots dos es van fixar en una sola estrella, la seva estrella, l’estrella del seu amor. Ell era el seu home, ella era la seva dona. Van continuar tota la nit contemplant el pas serè de la seva estrella, fins que les primeres llums de l’alba van començar a aclarir i pintar de blau el cel. Les estrelles desapareixien i aquells dos cossos que ara eren només un s’havien de separar, ella havia de tornar a la mar, ella era una dona de l’aigua, ella era una sirena, una dona impossible. Ell havia de tornar a terra, ell era un home de la terra, ell era un humà, un home impossible.
Abans de separar-se es van abraçar, van plorar plegats. Les seves mans no es volien separar, però el despertar del dia posava en perill el seu amor. Ella, violentament, es va deixar anar d’ell per tornar a la mar. Ell va caure rendit sobre la sorra, abatut, plorós i sense ganes de continuar vivint. Es va dormir sobre la sorra.
El sol començava a escalfar i el brusc soroll d’una màquina el va despertar, era el tractor que llaurava cada matí la sorra. Es va aixecar vagament, va mirar el cel, va mirar la mar. Ella no hi era, no hi era la seva dama, no hi era la seva estrella. Tot havia estat un somni, o potser no?. Ho recordava tot tan detalladament que li semblava impossible que pogués ser un somni. Va mirar la sorra, va mirar el punt on havien estat recolzats, on s’havien fet un, però el tractor acabava de passar per sobre del lloc, el tractor havia esborrat les marques. Va mirar la mar, va buscar un senyal, una espurna, una brillantor, una ma que el cridés. No va veure res. Va caminar per la platja, va endinsar-se mar enllà, però ella no hi era.
Rendit i deprimit va tornar a casa. Aquella nit va sentir l’amor veritable, va estimar com mai havia estimat i va trobar la seva estrella. El dia el va passar al llit, pensant, rumiant en el que li havia passat, meditant sobre els fets, sobre la dona, existeixen les dones d’aigua o són només fruit de la imaginació, fruit dels somnis?. Va esperar que arribés la nit, que el cel es cobrís de negror i que les estrelles tornessin. Però aquella nit era ennuvolada. Aquella nit i les següents durant els dies que li restaven de vacances també ho van ser. Cada nit va anar a la platja a trobar-se amb la seva estimada, però ella, com l’estrella, no emergia d’entre la foscor. Ell no desistia, sabia que tard o d’hora l’estrella apareixeria, sabia que si ella apareixia el seu amor tornaria. Però els dies passaven i va haver de tornar a casa. Resignat va fer les maletes, va mirar el cel, va anar a la platja, va buscar la seva estimada, però no hi era. Potser sí, potser no va ser més que un somni, perquè que és l’amor sinó un somni?.
Ja era a casa. Va tornar a la rutina diària i poc a poc va anar oblidant-se del seu somni, de la seva estimada, de la seva estrella. Va buscar per internet, va anar a les biblioteques per saber de les dones d’aigua, per saber de les sirenes, però tot eren llegendes, llegendes i contes de nens, històries falses, històries d’il·lusions, històries d’amor. Potser sí, potser per a ell l’amor no era més que una història, que una llegenda o un conte de nens.
Una nit d’un dia dur, rutinari i intens de treball, abans d’anar a dormir va mirar, casualment, el cel. Entre la tènue foscor de la nit, il·luminada pel miler de llums, una llum destacava, aquella llum era una llum coneguda, era la llum de la seva estrella, brillant, lluent, però trist, trist perquè ningú parlava amb ella.
La visió de la estrella el va despertar, va reobrir els seus sentiments d’amor a la seva estimada. Sens dubtar-ho va agafar el cotxe i se’n va anar a la platja pensant en la dona de l’aigua, pensant en la seva estrella que el va acompanyar durant tot el camí guiant-lo pels camins. Quan va arribar al poble va córrer cap a la platja, va saltar les roques, les pedres i les dunes, va buscar el lloc, va buscar el punt, va buscar el llit de volta celestial on es va fer un amb una dona de l’aigua. I va arribar, però a la platja no hi havia ningú, la seva estimada no hi era. Va alçar els braços, es va agenollar clamant a l’estrella per ella, pel seu amor. Es va estirar abatut sobre la sorra, va mirar el cel i, presa del cansament, presa de la desesperació, de la decepció, va caure dormit.
La seva estimada va sortir de la mar, el va veure i va córrer cap a ell. Es va estirar al seu costat, li va agafar la ma i el va despertar. Es van mirar, van plorar de felicitat i van mirar el cel, van mirar la seva estrella. I la seva estrella va brillar amb més lluentor que mai, la seva estrella va tornar a la vida, com ells.
La llum de l’alba despertava, el sol sortia i la dona d’aigua havia de tornar a la mar. Es van abraçar i es van prometre eterna fidelitat, es van prometre l’un a l’altra que cada vegada que la seva estrella aparegués, ells es trobarien a la platja, ells s’estimarien i mirarien plegats el cel. Ell es va quedar una estona a la platja, contemplant el bell pas de la seva estimada endinsant-se al mar. Ella caminava platja enllà, mirant enrere la figura del seu estimat que es feia cada cop més petita. Es va quedar dormit a la platja. Quan es va despertar va mirar la sorra. Avui no havia passat el tractor, avui la sorra mostrava l’empremta de dos cossos, mostrava la marca de dos braços, de dues mans unides. Avui la sorra mostrava el traç de l’amor. Avui la sorra reflectia la llum d’una estrella.
Ell va deixar la ciutat per a anar a viure al poble, per a estar més a prop de la seva estimada. Ell va mirar cada nit el cel i, quan la seva estrella apareixia, corria cap a la platja per a estar al costat de la seva estimada, per a agafar-li la ma i mirar plegats el cel, perquè en el fons, estimar no és mirar-se l'un a l'altre, estimar és mirar junts a la mateixa direcció. Al final ella i ell van fer que l’estrella aparegués cada nit, els núvols celestials, admirats pel seu amor, van fer un buit etern al cel perquè cada nit la parella d’amants es poguessin estimar tot veient la seva estrella. Per això quan estiguis amb la teva estimada, quan estiguis amb el teu estimat i miris el cel, per ennuvolat que sembli estar, si el mireu junts, d’entre els núvols sempre podreu contemplar el buit que aquests han deixat eternament per a que la parella d’amants es puguin estimar contemplant la seva estrella a la vora de la platja.