La Muntanya Gran

Li diuen la Muntanya Gran, i potser sí que sigui una muntanya gran, el què no és és una gran muntanya. D’ella no es pot dir que tingui una gran elevació, 146 metres al Puig de la Palma, però sí que te una gran vista, una vista de part de l’Empordanet, terra definida per Josep Pla.
Te moltes possibilitats per fer excursions, totes igual de maques, encara que, cal ser prudent perquè la bellesa de l’entorn pot fer que es comenci a caminar i caminar i el temps passi sense ni tant sols adonar-se, així que convé anar preparat amb un bon calçat i aigua. Si a sobre se’n duu alguna cosa per picar, millor que millor doncs un pot seure a contemplar qualsevol de les vistes tot fent un àpat.
La Muntanya Gran està delimitada, per una banda pel Camí dels Termes que la separa de les urbanitzacions de cases unifamiliars de l’Escala. Aquest camí està perfectament delimitat per murs de pedra que, en el seu temps controlava l’avanç de les dunes de sorra empentades pels vents de nord. Des d’aquí son varis els accessos a la Muntanya Gran, encara que de difícil accés fins a la part superior, sobretot després dels darrers incendis forestals. És curiós contemplar i trepitjar aquest dens bosc de substrat sorrenc i contemplar com, espècies netament mediterrànies també s’adapten a aquest tipus de terra. Sembla ben bé que es camini a la platja, però si mires al cel, si mires l’horitzó, el que veus són les típiques tonalitats de verd del bosc característic mediterrani. D’entre els arbres, més murs de contenció, murs de pedra seca que en ajudaran a entendre l’antiga configuració de la muntanya i imaginar com eren d’importants aquests murs per l’activitat agrària dels pobladors. El camí desemboca al Cortal Nou, masia amb caràcter i febril activitat envoltada de grans camps de cereal i gira-sols. A una banda els camps, a l’altra les joves pinedes que eviten l’erosió i l’avanç de les dunes.
Un camí ascendeix entre les pinedes i les sorres a l’ermita de Santa Maria del Palau, una modesta ermita semi derruïda de base rectangular que conserva, en no gaire bon estat la nau central. Des d’aquest punt les vistes no són gaires, encara que s’imaginen entre els pins. La joventut de l’arbreda fa pensar que en temps de màxima activitat religiosa de l’ermita, les vistes sobre l’Empordanet serien prou espectaculars. Des d’aquest punt, el camí és tallat a la circulació rodada. Ascendint uns pocs metres la vegetació canvia. Els arbres escassegen i el sotabosc arbustiu pren rellevància.
Les vistes comencen a guanyar espectacularitat i es divisa tota la plana i el golf i la badia de Roses en tot el seu esplendor coronat pel Cap de Creus. En dies de bona visibilitat la postal del Pirineu més oriental coronat pel Canigó omple de misticisme l’ascensió. Coronat el Puig de la Palma un pensa que més que de la Palma hauria d’anomenar-se Puig de la Calma. Una impressionant vista de 180 graus fa aturar el temps i el petit cansament de la pujada queda absorbit i esfumat per les fresques brises.
Deixant el puig el camí continua planer fins, a pocs metres, endinsar-se novament a les joves pinedes. Si hom pot prescindir, ni que sigui per un moment per les vistes del golf de Creus, podrà contemplar els efectes del incendi i gaudir joiós de la sàvia natura que, mica en mica, va restaurant la terra devastada. Durant el recorregut es poden contemplar petites basses d’aigua cobertes per modestes branques seques que eviten l’excessiva evaporació i donen recer a la fauna local.
Les pinedes per la que transcorre aquest tram del camí refresquen l’excursió i, entre algunes de les seves branques permeten contemplar idíl·liques vistes, ara de la Torre de Montgó amb el Cap de Norfeu de fons. El sotabosc és dens, fins i tot excessiu i, petites herbes silvestres alegren el camí amb les seves modestes i acolorides floretes. Aquest tram de camí finalitza, súbitament en un antic mas, el Mas Sec també en un estat semi derruït i en un camí de servei molt més ample.
Des d’aquest punt i girant a esquerra descendim de forma lenta però continua fins a Cala Montgó. El camí és còmode i, sempre amb el punt de mira fixat a la Torre de Montgó. Poc a poc recobrem el substrat sorrenc i els murs de pedra seca. A poc d’arribar a Cala Montgó, un rètol recorda el punt exacte on es va iniciar el foc.
Si des del Mas Sec girem a dreta, es pot contemplar encara el camp de conreu de l’antic mas que, lliure d’arbres fan pensar en èpoques passades on l’activitat agrària era cabdal en aquest petit espai. El camí és llarg i interminable. L’horitzó, bordejant de pinedes, no permet veure el final del camí, la qual cosa motiva al caminant a seguir el seu camí rumb a un horitzó desconegut i fins i tot misteriós. Si la curiositat és gran i les ganes de retornar a la visió del blau mar és superior al cansament, un petit i pedregós camí ens condueix entre una vegetació escassa d’arbres i ombres fins al golf de la Morisca des d’on podem gaudir del Cap de Begur i de les illes Medes, ni que sigui contemplant el seu perfil rocós.
El camí es fa cada vegada més esquerp i rocós, però la curiositat probablement en portarà a resseguir els senders que descendeixen ara a Cala Pedrosa ara a Cala Ferriol. Els caminants més intrèpids, sens dubte, no vacil·laran a descendir a aquestes idíl·liques cales i, fins i tot prendre un estimulant bany. Ara, cal pensar en la tornada!.
Quan hem vist complida la nostra curiositat, tornem enrere per a continuar el nostre recorregut per la Muntanya Gran. Un camí, també de servei i encara més recte i interminable que l’anterior, transcorre entre més pinedes. És un descens suau i enganyós doncs també trobem petites ascensions, d’aquelles que els ciclistes sàviament anomenen trencacames. Els boscos durant aquest tram són menys densos i ens deixen albirar per moments el Castell de Montgrí. Aquest tram es fa en certa forma ensopit i monòton. A banda i banda contemplem murs de pedra seca fins que arribem a l’anomenat Roc Ferran, amb un petit mirador des del que observar el Montgrí i descansar una mica les ja fatigades cames.
Des d’aquí comença el definitiu descens que es fa interminable doncs, veient el final, el camí va vorejant la muntanya i sembla no tenir final. Arribem, tot descendint a la Duna Continental, duna de característiques diferents però no menys joioses, també envoltades i solcades de pins. Ens apropem així a un altre creuament de camins. Continuant recte arribem al poble de Sobrestany. Si tenim sort encara podrem veure part de la fauna del clausurat parc de Sobrestany, una reserva d’animals i la Torre Ferrana, impressionant mas ara destinat a casa de colònies. Si en comptes d’anar a Sobrestany prenem camí a la dreta, tornarem al punt de partida entre camps de cultiu productius i canals d’aigua destinats al reg.I així acaba una excursió d’estiu, en companyia d’una simpàtica i incansable gosseta. Després, un bany en qualsevol de les platges de la zona i un bon àpat a base de peix i bon vi completen una meravellosa diada de descobertes i emocions per un fràgil i desconegut espai que no deixa de sorprendre al visitant.