Enfollit per la tramuntana

Després de dos dies bufant, la tramuntana el va embogir. La llegenda s’havia fet realitat. Els vells del poble sempre parlaven dels efectes del vent sobre els nouvinguts, però ell, reia del que deien els grans i, malgrat els auguris, sempre que bufava el vent sortia a caminar pel passeig i les muntanyes per a que li toqués la tramuntana.
Havia tingut sort, mai d’ençà que va arribar al poble a passar les vacances, havia tingut dos dies seguits de vent, però aquell dia, el segon dia, va tornar a sortir al passeig, als camps i a les platges i la tramuntana el va posseir fins fer-lo embogir. Els símptomes es van manifestar ràpidament, tant que, lluny d’aturar-se va continuar caminant i caminant. Una veu femenina li xiuxiuejava a cau d’orella insistentment que no parés de caminar fins a arribar al Cap de Creus.
I així ho va fer, va travessar el Montgrí, va travessar L’Escala i va travessar el golf de Roses. Va saltar dunes i rieres i va creuar aiguamolls. Va córrer amb cavalls i volar amb ocells. Va arribar a la badia de Roses i sense parar ni un moment la va travessar. I després la punta Falconera, i la cala Murtra, i la punta Ferrera, el cap de Norfeu i la badia de Jóncols fins a arribar a Cadaqués. I de Cadaqués va pujar a la Muntanya Negra on la veu es feia cada cop més i més insistent mentre ell es sentia enfollir.
El Cap de Creus era a prop. El colpejar de l’aigua de mar sobre les roques es barrejava amb la suau veu femenina i el batre de la vegetació acompanyada de les partícules de pedra i sorra que transportava el vent i li esgarrapaven la pell, però ell enfollit no podia fer res més que caminar i caminar.
La força del vent el va aturar a l’arribar al cim del Puig dels Bufadors. Com per art màgica els vents el van envoltar bufant de totes direccions i l’impedien avençar. Tot d’una la veu femenina va callar, com va parar el soroll de les onades del mar i com es van aturar les plantes i les sorres. Allà, al cim del Puig dels Bufadors, amb el seu objectiu a tocar, vents arribats de totes les latituds van començar a envoltar-lo de roques i pedres. Petits còdols van cobrir els seus peus fent inútil qualsevol intent d’avençar. Mica en mica més i més còdols, i pedres i roques començaren a cobrir les seves cames, primer fins els genolls, després fins els malucs.
Embogit va començar a cridar i a riure. Els seus crits es barrejaven amb els seus riures i, fora de sí, va aixecar els braços al vent tot cridant la tramuntana. Però la tramuntana no hi era allà. La tramuntana era al Cap de Creus, esperant-lo i xiuxiuejant amb la seva veu suau i tendre. La tramuntana que el sentia cridar i riure amunt del Puig estirava els seus braços per acaronar-lo, per calmar-lo, però ell continuava enfollit, amb el braços aixecats. Mentrestant, els altres vents continuaven cobrint el seu cos de pedres i roques. Amb els braços enlairats, el seu dors va quedar totalment cobert. La vegetació també es va unir a la màgia i va començar a arrelar als còdols dels peus i les cames.
La tramuntana es va cansar d’esperar i, enutjada amb els altres vents que havien retingut al seu amant fidel, va aixecar-se poderosa fins el Puig dels Bufadors i, amb una ira desbordant va fer fora als altres vents lluitant amb fúria amb ells. Enrabiada, finalment els va fer fora i amb una ràfega espiral va arrencar les pedres, roques i herbes que cobrien el cos del seu amant fidel. Aquest, encara embogit pel vent, va anar fins el Cap de Creus i una vegada arribat allà, la veu femenina de la tramuntana li va xiuxiuejar a cau d’orella. Aquell home havia estat posseït per la tramuntana, havia estat enfollit pels vents i mai més tornaria a ser el mateix. Aquell home no tornaria a riure’s de les llegendes del poble que parlaven de la gent embogida, és més, aquell home mai més va tornar a sortir al carrer quan bufava la tramuntana perquè ell va embogir pel vent, ell va ser posseït per la fura dels vents.
Quan aquell home es va alliberar al Cap de Creus del boig vent de tramuntana va tornar cap al seu hotel. Va tornar caminant pausadament, va gaudir dels bells paisatges de l’Empordà, va trepitjar la sorra de les dunes com un nen petit, va contemplar el vols dels ocells i el pausat caminar dels cavalls. Es va banyar al mar encalmat una i mil vegades i va respirar a l’ombra dels pins d’Empúries. Va tornar al Montgrí, i va seure relaxadament tot contemplant la majestuositat d’aquelles terres ventilades per la tramuntana. I des d’allà dalt va entendre que aquell paisatge de perfectes mosaics, que aquelles pedres i aquelles roques modelades pel vent només eren possibles gràcies a la fura desbordant d’aquell vent que l’havia posseït i que era ja formava part de la seva vida.La tramuntana el va posseir i ara, entre aquella terra i ell hi havia un vincle que mai més ningú podria trencar. Ja formava part de l’Empordà, ja era part del Montgrí, del golf de Roses i del Cap de Creus. Ara ja no era un boig, ara era un enamorat que havia passat la prova de la tramuntana.